"A Louisiana la natura et pren tot el que tens cada pocs anys"

Sant SebastiàBestias del sur salvaje ha guanyat un nombre increïble de premis per una Bestias del sur salvaje opera prima

Era impensable. La pel·lícula era impossible de vendre a un productor, perquè és una història que no es pot explicar en paraules. Però per això és un film i no una novel·la!Volia que el públic visqués la pel·lícula com una experiència. No té res a veure amb l'estructura o els diàlegs, sinó amb les sensacions i les emocions: el cinema és el mitjà ideal per mostrar un punt de vista aliè i veure el món amb uns ulls que no són els teus.

Aquest món que descrius a través dels ulls de la Hushpuppy, la Banyera, és una comunitat molt peculiar. Què hi ha de real i de fantàstic?

En general, el retrat és més aviat fantàstic. El lloc no existeix tal com es representa al film. Però molts dels seus trets estan inspirats en l'Illa de Jean Charles, un indret del sud de Louisiana, una illeta en mig dels pantans envoltada per dics de contenció. Fa 50 o 60 anys era semblant al que veus a la pel·lícula: tothom parlava francès, no hi havia comunicació amb l'exterior i s'alimentaven de la terra i el pantà. Estava aïllada de la resta del món! Després del Katrina tot va canviar. Abans havien arribat a viure-hi 200 famílies i ara només n'hi viuen 20. És un indret moribund.

Què et fa pensar a abordar la tragèdia del Katrina

Es que jo sentia que la catàstrofe tenia un component mitològic! La gent sempre simplifica el que va passar dient que va ser culpa de l'huracà i el govern, però la realitat és més complexa que això. Esclar que la tempesta va ser brutal, però no has d'oblidar les aigües del mar envaint la terra, el petroli vessat matant els peixos... D'alguna manera, allò va ser com les set plagues bíbliques. Un munt de documentals posen l'accent en qui en va ser el culpable, però la gent d'allà no pensa en aquests termes ni es queixa de res. "Sí, la casa es va ensorrar, però què hi vols fer ara? L'hauré de tornar a aixecar". Tothom accepta la destrucció com una part inevitable del fet de viure en aquest lloc.

Aleshores no estàs d'acord amb l'enfocament polític del documental de Spike Lee.

No. La relació amb la catàstrofe és més emocional que política. La política és inútil a Louisiana, només importa sobreviure pels teus propis mitjans. La vida és plena de catàstrofes. A tothom se li ha de morir el pare i les tempestes esclaten ho vulguis o no. De fet, importa més sobreviure que perseguir els polítics perquè facin res, perquè probablement no ho faran.

Creus que vivim massa desconnectats de la natura?

Sí. Al sud de Louisiana tothom viu molt a prop de la natura. Tothom pesca o caça i es poden menjar qualsevol animal. Si caces un esquirol, te'l cuinen i està deliciós. Allà hi ha una harmonia amb la naturalesa que no trobaràs en una ciutat moderna. Però això és així, en part, perquè al sud de Louisiana és impossible desconnectar de la natura: cada pocs anys et pren tot el que tens. La relació que existeix amb ella, per tant, és de respecte i por. És la font de qualsevol alimentació, però també et pot destruir.

Has projectat el film al sud de Louisiana?

La millor projecció que hem fet va ser al poble on vam rodar la pel·lícula. Va ser molt especial, perquè allà no hi ha cap cinema en quilòmetres a la rodona, així que vam haver de muntar una pantalla a la pista de bàsquet. No crec que ningú hagués vist mai un film independent, i la reacció va ser molt forta i positiva. Aquesta gent, els que van rebutjar ser evacuats de casa seva, sovint són retratats com a ignorants o estúpids. I en veure una pel·lícula en què els herois són els supervivents que es queden i lluiten, es van sentir orgullosos. Aquesta és, en part, la raó per la qual volia fer aquest film.

Tot i presentar personatges i situacions molt extremes, la pel·lícula no els jutja mai.

Sí, això va ser especialment difícil d'aconseguir amb el personatge del pare. A la pel·lícula no hi ha cap dolent, però, durant la primera part, el pare funciona com a antagonista de la Hushpuppy. El problema és que no volia anar tan lluny que després el públic no pogués arribar a estimar-lo a la segona part. La Hushpuppy ha d'aprendre a estimar i acceptar un grup de persones molt difícils, i volia traslladar a l'espectador aquesta experiència.

Com vas trobar Quvenzhané Wallis, la nominada a l'Oscar més jove de la història?

Vam buscar nou mesos i vam fer càstings de més de 4.000 nenes del sud de Louisiana, perquè volia que fos de la zona. La Quvenzhané era la ideal, com si hagués nascut per al paper.