Premi Nobel a la veu austera i elegíaca de Louise Glück
La poeta nord-americana escriu per entendre el món, amb referents clàssics i universals
BarcelonaLa “bellesa austera” dels poemes de Louise Glück s’ha col·locat al centre de la literatura mundial gràcies al premi Nobel, que s'ha fet públic aquest dijous al migdia. En un temps en què la immediatesa i l’espectacle es valoren més que mai, el jurat del guardó més prestigiós del món -i més ben dotat: 950.000 euros- ha mirat cap a una veu íntima, reflexiva i gens pirotècnica, allunyada dels focus mediàtics i de les xarxes socials, que ha anat construïnt una obra d’una gran solidesa però seguida per una multitud de petites minories: de l’edició catalana del seu últim llibre de poemes, Nit fidel i virtuosa (Edicions del Buc), se n’han posat en circulació un total de 500 exemplars; dels diversos volums que n’han aparegut en castellà a la valenciana Pre-textos des del 2006 se’n venen uns 200 exemplars l’any.
Nascuda a Nova York el 1943, Glück va debutar als 25 anys amb Firstborn [Primogènita], i des de llavors ha anat entregant llibres de versos cada cinc anys, trencant aquest ritme només a la dècada dels 90, la més prolífica de la seva trajectòria -cinc títols-, esperonada potser pel premi Pulitzer a The wild iris, del 1992 [El iris salvaje, disponible a Pre-textos]. L’Acadèmia Sueca ha recordat, a través del seu secretari, Mats Malm, què trobarà el lector als seus llibres. “Hi ha un retrat aprofundit de la vida familiar, una intel·ligència dosificada i juganera i un mètode de composició refinat”, ha assegurat. Tot i que la seva veu pot sonar “càndida” i “intransigent”, també “es vol fer entendre” i està “impregnada d’humor i enginy”.
“La poesia nord-americana actual té nom de dona -diu el crític literari, assagista i poeta D. Sam Abrams-. Tres de les seves grans representants són Anne Carson, Jorie Graham i Louise Glück”. Per a Abrams, “Glück no és una poeta confessional en el sentit que nosaltres entenem, perquè no indaga només en la seva personalitat i biografia: ella ho defuig, això”. En aquest sentit, s’allunya d’una autora com Anne Sexton, “que mostrava de forma espectacular el seu circ interior”. En el cas de Glück, que beu més de T.S. Eliot i Rainer Maria Rilke, “la poesia no et porta a ser el centre del món, sinó a entendre’l”.
Intimitat i universalitat
Quan hi ha detalls autobiogràfics, els col·loca “per connectar-los amb la universalitat”. Molts dels poemes de Louise Glück són elegíacs: a Ararat (1990) hi ha reflexions sobre la mort del pare, i Meadowelands, del 1996 [Praderas, també a Pre-textos] explora el deteriorament d’una relació de parella a partir de connexions amb l’Odissea d’Homer, mostrant una altra cara important del seu procés creatiu als lectors, la connexió del present de l’autora amb els grans clàssics grecollatins. “No és una poeta popular, però té una veu que abasta la comunitat, apta per a tots els públics -reconeix Abrams-. Premiant Glück s’ha reconduït per fi el Nobel, que s’ha de dedicar a premiar la feina seriosa i amb nivell”. La poeta nord-americana observa també la solitud, el desengany i la traïció. Un dels escenaris recurrents de la seva obra són els cementiris. “Estàs trepitjant el teu pare, em va dir la mare, / i és cert que jo era exactament al centre / d’un tou de gespa, tan ben segada que hauria pogut ser / la tomba del pare, tot i que no hi havia cap làpida que ho indiqués”, es pot llegir en un dels poemes d'A village life, del 2012 [Una vida de pueblo, a Pre-textos].
Traduir Glück, una aposta ‘indie’
En català, i com ja va passar fa una dècada amb Tomas Tranströmer, Louise Glück ha estat traduïda per una petita editorial valenciana. Si Perifèric, de Catarroja, va apostar per l’autor suec, enguany ha estat Edicions del Buc, de la Pobla de Farnals, la que ha posat a disposició dels lectors l’últim i aclamat llibre de poemes de Louise Glück, Nit fidel i virtuosa, del 2014, per iniciativa de l’escriptora i traductora Núria Busquet Molist. “Quan vaig llegir-lo vaig tenir-hi un enamorament molt bèstia -reconeix Busquet-. Em va semblar que si m’havia de posar a traduir poesia havia de començar per aquí”. Edicions del Buc, integrada per Francesc Bononad, Rubén Luzón, Josep Martínez i Pau Sanchis Ferrer, va tirar endavant la proposta. “Publiquem poc i, per tant, triem molt, però coneixíem Glück i ens va semblar que ho havíem de fer -admet Sanchis-. Aquest llibre sembla un monòleg però és polifònic. Parla de la mort connectant-la amb mons onírics i mítics, com ara el del rei Artús”.
Per a Núria Busquet Molist, que ha anat llegint la resta de l’obra -i que “voldria continuar traduint-la”- entre els temes recurrents de l’autora hi ha “la felicitat vista des de la infelicitat”. “Parla des de la pèrdua amb una contenció molt gran, amb un rerefons psicoanalític -continua-. Intenta entendre què li passa i què sent, però mai no ho fa des de la desesperació”. El món del 2020, afectat encara per la pandèmia de covid-19, pot entendre millor l’esperit elegíac que impregna els versos de Louise Glück, que recollirà el guardó el 2020, en una cerimònia que encara no té data. Mentrestant, els seus llibres continuaran circulant, potser des d’ara entre minories més nombroses. On és poc probable que n’aparegui cap més és a la casa que l’ha donat a conèixer en català, Edicions del Buc. “Ens acomiadem després de sis anys d’activitat amb una traducció del Llibre sisè de Sophia de Mello Breyner”, avança Sanchis. Ni tenir una premi Nobel al catàleg sembla que, ara per ara, pugui fer canviar d’opinió els editors.