Lou Reed, el poeta més bèstia del rock'n'roll

BarcelonaLa història del rock ja fa temps que va emetre el seu judici: Lou Reed ha sigut un dels músics més influents i populars del segle XX. La prova més eloqüent és la consternació que va provocar ahir la seva mort a causa de les complicacions derivades d'un trasplantament de fetge al qual es va sotmetre al maig. Tanmateix, no era fàcil pensar que seria tot un referent a principis del 1967, quan es va publicar el primer disc de The Velvet Underground & Nico. Moltes ràdios no van voler programar les seves cançons i la crítica no va ser especialment entusiasta.

Uns mesos després de la publicació del disc, a San Francisco esclatava l'estiu de l'amor i l'enrenou hippy clamava per un món diferent. Sí a la pau, no a la guerra. En aquell context potser no interessava gaire escoltar la guerra interior d'un paio de Nova York que explicava el que li passava pel cap mentre esperava el camell que havia de concedir-li una altra mena de pau a través de l'heroïna. I encara menys dedicar set minuts a sentir el soroll infernal d'unes guitarres mentre Reed recitava coses com ara " heroin, it's my wife and it's my life ". O entendre el diàleg frenètic de dissonàncies entre una viola i les guitarres acompanyant una història sobre una relació sadomasoquista. A Califòrnia l'LSD enlairava la capacitat metafòrica. A Nova York tot era més explícit i sòrdid.

Durant molt de temps Reed va viure al costat més sòrdid sense que a ningú li importés gaire que el que estava fent amb The Velvet Underground canviaria moltes coses en la història del rock. Potser ni ell mateix sabia que estava protagonitzant abans d'hora una versió salvatge i sense glamur del tòpic sexe, drogues i rock'n'roll . En cap cas podia imaginar que vint anys després seria reconegut com a pare del rock alternatiu i que la distorsió que sortia de les guitarres de The Velvet Underground esdevindria un element distintiu del so de grups com Sonic Youth i The Jesus And Mary Chain, i després de tants altres.

Cronista de Nova York

Als anys 60 Lou Reed va ser un àngel tèrbol més connectat amb el submón narcòtic de William S. Burroughs que amb la poètica hermètica de Bob Dylan, i més a prop de l'avantguarda que del pop. Abans de tot això, Lewis Allan Reed, nascut a Nova York el 2 de març del 1942, volia ser escriptor. A la Universitat de Siracusa hi va conèixer el poeta Delmore Schwartz i es va deixar amarar per la música experimental. Allà també va coincidir amb la passió pel rhythm'n'blues de Sterling Morrison. D'aquelles influències en va sorgir el Lou Reed que va formar The Velvet Undergound amb Morrison, Maureen Tucker i John Cale. Tot plegat era una barreja d'ambicions literàries i musicals, entre la insolència juvenil i una manera d'entendre la bohèmia a l'europea. El nom del grup, per cert, era el títol d'un llibre del periodista Michael Leigh sobre el sadomasoquisme.

Andy Warhol va veure les possibilitats d'aquella colla de personatges. Els va acollir a la Factory, com un experiment artístic més, i els va imposar la model alemanya Nico com a cantant. Per completar el paisatge, els va empaquetar amb una portada històrica: el plàtan carregat de simbologia sexual. Les lluites d'egos i el poc èxit van acabar amb el grup, però, mentre va durar, va esclatar el talent narratiu de Reed i la seva habilitat per introduir en el rock temàtiques poc habituals, que més tard farien seves artistes com Patti Smith.

A principis dels 70, Reed va decidir volar sol, però abans havia de saber què volia ser. Va marxar a Londres i el 1972 va fer un primer disc en solitari hereu de l'última etapa de The Velvet Underground. Ell mateix no en va quedar gaire content, perquè al cap d'uns mesos enllestia Transformer , el disc que faria d'ell una estrella gràcies sobretot a la cançó Walk on the wild side , la idea original de la qual era d'Andy Warhol, que uns anys abans volia fer una adaptació teatral de la novel·la A walk on the wild side de Nelson Algren. En el disc, Warhol rep clatellades a Vicious i Andy's chest , mostres d'una rancúnia que va durar molt anys, fins que el 1990 Reed i Cale van fer plegats el disc Songs for Drella , dedicat a la memòria del pare del pop-art .

Segurament Transformer no existiria sense David Bowie, l'àngel del glam que va produir el disc i que va esperonar el talent del poeta del costat salvatge. La sintonia entre tots dos va canviar la vida artística de Reed, que ben aviat va compondre la seva gran obra mestra, Berlin (1973), una síntesi brutal de rock i narrativa poètica. A partir de Coney Island baby (1975) apareix un Reed menys salvatge i sòrdid que a poc a poc va anar caminant cap a la maduresa de discos com New York (1989), quan les noves generacions ja havien reconegut la transcendència de The Velvet Underground. Fins i tot hi va haver un memorable concert de reunió del grup al festival de Glastonbury el 1993.

En els últims anys Reed va combinar els seus discos amb col·laboracions teatrals amb Robert Wilson, mentre la seva vida assolia una pau insòlita al costat de Laurie Anderson. Era el mateix Lou Reed esquerp de sempre, prototip del novaiorquès antipàtic, però era capaç de somriure quan dedicava un concert al seu mestre de tai-txi.