Manolo García i Quimi Portet reviuen passions

BarcelonaUn entusiasme col·lectiu es va fer sentir a la sala Razzmatazz quan va acabar Huesos, un dels punts àlgids de la reunió en directe de Los Rápidos i Los Burros, els grups que van precedir a la formació d’El Último de la Fila. El públic cridava amb ímpetu futbolístic. Reclamava que els músics tornessin a sortir per rematar un concert que va activar diverses intensitats de nostàlgia i que en alguns moments va ser molt emocionant, perquè hi ha composicions de Manolo García i Quimi Portet que han esdevingut cançons populars en el sentit més pur de la paraula. Les 2.000 persones que van omplir divendres la sala del Poblenou, i segurament també les que l’ompliran aquest diumenge, no necessiten res més que un acord per reapropiar-se d’unes cançons que han sigut importants en les seves vides.

Viure instal·lats en la nostàlgia pot ser irresponsable, però dedicar-hi un parell d’hores un divendres no està gens malament. Al cap i a la fi, de tant en tant reconforta recordar algunes coses. És el que han fet García i Portet aplegant el baixista Antonio Fidel, el teclista Esteban Hirschfeld, el guitarrista Josep Lluís Pérez i els bateries Luis Visiers i Ángel Celada per reviure en quatre concerts unes cançons que en alguns casos tenen fins a 35 anys. Però a Razzmatazz, vista la reacció del públic, els veritables protagonistes van ser 2.000 persones, la majoria de més de 40 anys, que van omplir la sala.

El guió era transparent. Tot plegat va començar com una representació nostàlgica, amb els músics vestits amb efímeres jaquetes platejades. Potser era una picada d’ullet a aquella New Wave més voluntarista que efectiva de les primeres cançons de Los Rápidos. No, no, no, Septiembre i Grité van obrir un segment en què els ressorts de la nostàlgia encara no tenien prou impuls perquè l’empremta d’aquell repertori primerenc no és prou profunda. Tanmateix, peces com Navaja de papel i Ruta del sur van ser molt ben rebudes, sempre dins d’un ambient ben predisposat d’entrada.

Ja des del principi, García es movia per l’escenari buscant la connexió amb el públic mentre Portet, camisa llampant de colors tropicals, es mantenia en un extrem amagant darrere unes ulleres fosques la conya verbal que exhibeix en solitari i deixant que fos el cantant qui parlés amb el públic. Amb San Gennaro van tancar el bloc de Los Rápidos. Celada va substituir Visiers a la bateria i aleshores va començar el viatge de Los Burros amb Mi novia se llamaba Ramón, una de les primeres mostres de la singularitat de Portet com a lletrista. Des d’aquí fins a Huesos, un crescendo d’intensitat en què ajudava la força i la més sòlida interpretació de cançons com Te quiero bastante i No puedo más.

Un karaoke col·lectiu

El concert podia haver acabat amb Huesos, però, com ja havia passat en els dos concerts que van fer a Madrid la setmana passada, faltava el moment El Último de la Fila, repartit en dos bisos. I va ser aquí quan les emocions del públic van amarar tota la sala, convertida en un karaoke col·lectiu que pràcticament va silenciar la veu de García i l’esquellot que va estar tocant durant molta estona. Gent abraçada cantant com segurament havien fet tantes vegades anys enrere. Així és el poder d’ Aviones plateados i Sara, i sobretot el de Llanto de pasión i Querida milagros, els dos moments pell de gallina de la nit.

El concert era ja tan amunt que el públic va cantar també l’única sortida de guió: La Rambla, del Quimi Portet post El Último de la Fila. Finalment, una Insurrección un pèl atabalada va tancar més de dues hores efectivament nostàlgiques, però per sobre de tot emocionants, per als dos milers de persones que van tornar a suar cantant cançons d’El Último de la Fila a Razzmatazz.