'Los dos papas', el diàleg de dos actorassos amb sotana

Director: Fernando Meirelles. Guió: Anthony McCarten. 121 minuts. Regne Unit, Itàlia, Argentina i Estats Units (2019). Amb Anthony Hopkins i Jonathan Pryce.

A vegades hi ha idees tan bones que justifiquen una pel·lícula. I hi ha vegades que clarament la idea és més bona que la pel·lícula resultant. A Los dos papas, les dues premisses es compleixen. Explicar la relació entre els papes Benet i Francesc, la confiança i desconfiança mútua, la submissió de l’un a l’altre, la tria del primer perquè el segon el succeeixi... I intercalar-hi també porcions de la seves respectives històries. Això és, en efecte, una molt bona idea. També ho és la tria dels dos actors, fantàstics en els seus papers, defugint tant com poden la imitació i cercant sempre la creació original i genuïna. Mèrit col·lateral, sens dubte, d’un gran director d’actors com és Meirelles. I per què la idea acaba resultant, en global, millor que el film? Doncs perquè no ofereix massa més del que promet. Perquè massa estones és paisatgística més que no pas creativa. Perquè l’humor està molt bé però a vegades pot emmascarar una certa buidor acrítica. És entretinguda i el guió de McCarten molt hàbil, fet amb ofici i capacitat per a l’espectacle i els cops d’efecte. Ens parla del present, cosa que sempre és interessant, combina espurnes de geni amb una personalitat un pèl plana. Una d’aquelles pel·lícules que ve de gust veure perquè saps que li trobaràs motius d’interès encara que també sospitis que serà més complaent que no pas trencadora. I en efecte.