Loquillo: “Donar titulars és una tàctica perquè sàpiguen que ets viu”

BarcelonaLoquillo (Barcelona, 1960) ha tornat a enregistrar alguns clàssics del seu repertori com Quiero un camión, Piratas, Eres un rocker i Channel, cocaína y Dom Perignon en clau rockabilly i acompanyat pels Nu Niles. El resultat és Código rocker (Warner, 2015), un disc coproduït per Mario Cobo i Josu García que avui presenten en concert a la Sala Razzmatazz de Barcelona.

Eres un rocker és la primera cançó que vas escriure, l’any 1979. ¿Els seus codis es poden defensar avui?

La cançó parla de la llibertat individual i d’una cosa tan senzilla com ser diferent. Estem vivint uns moments en què sembla que ser diferent torna a ser no perillós, però sí un detonant. A la gent l’aturen pel carrer per la pinta que porta. Eres un rocker era una macarrada molt de l’època, però avui continua parlant de ser diferent, i això fa pensar.

“Eres un rocker, ya sabes lo que tienes que hacer

Massa i tot. Sí. Volia reprendre les arrels, volia treballar amb els Nu Niles i volia fer un disc d'aquests que faig a vegades, que neixen d'una idea petita. Les coses grans tenen principis petits. Volia treure'm una mica la responsabilitat dels dos últims discos i de les dues últimes gires, que han sigut molt bèsties, i fer una gira de clubs. Poesia als teatres, grans èxits a grans espais i rock'n'roll als clubs, aquesta és l'ètica i l'estètica d'això.

Per què dius que tenies ganes de tornar a l’essència?

Després de quatre discos molt especials, molt d’investigar, tenia ganes d’un break, de recuperar la mala llet i fer un disc de rock’n’roll i rockabilly comme il faut.

També dius que hi ha cançons que quan les vas gravar fa anys no van tenir la producció que mereixien. N’hi ha que expliquen que el so dels 80 estava condicionat per la cocaïna que prenien els productors.

Aquí els que ens fotíem cocaïna érem nosaltres, no els productors. Hi havia molts diners i la gent anava a l’estudi sense assajar, i ningú deia res. Recordo que quan vam fer El ritmo del garage (1983), allò era Sodoma i Gomorra i només gravàvem quan ens avorríem.

En els últims temps, a les entrevistes amb tu es parla poc de música...

Em busquen.

Però tu hi entres, en el joc.

Sóc un ciutadà, i tothom té una opinió de tot; si no, anem malament. El que passa és que quan ets un personatge públic com jo, com el Joaquín Sabina i dos o tres més... omples pàgines. Però també et dic una cosa: durant molt de temps ha sigut l’única manera que la meva música arribés. Jo he crescut amb els Sex Pistols: “Munta un pollastre i que després parlin de tu”. Quan no sonàvem a les ràdios ni sortíem a les teles, la xarxa ens va salvar, perquè gràcies a ella la gent va saber que estàvem fent coses. I l’única manera és donar titulars. Així la gent sap que he tret un disc. A vegades és una tàctica que has d’utilitzar perquè parlin de tu i sàpiguen que ets viu.

¿Fas servir les entrevistes per dir el que no expliques a les cançons?

No, però a vegades escrius una cançó i la gent la interpreta d’una altra manera. Per exemple, Cruzando el paraíso, una cançó sobre un adolescent que s’embolica amb un tio adult, va acabar sent la banda sonora de Crematorio, una sèrie de televisió sobre el boom immobiliari al Llevant. El cas més al·lucinant em va passar quan vaig anar a un programa de televisió a parlar de Los ojos vendados, una cançó contra les tortures que vaig presentar amb Amnistia Internacional. La presentadora em va dir: “Oh, que bonic és l’amor amb els ulls embenats. ¿A tu, Loquillo, t’han tapat algun cop els ulls per fer l’amor?”

T’he sentit dir que “qui és humil és idiota”. Per què?

Vull dir que has de creure en el que fas. T’hi has ficat, en la música, perquè vols dir alguna cosa, per lligar o perquè vols molar. Ha de ser per alguna cosa. Si ets humil, queda’t a casa i grava les cançons per a tu. Això és un ofici i te l’has de creure. Saps per què m’agrada Morrissey? Perquè té un parell de collons, diu el que li dóna la gana i toca les pilotes fins i tot als fans. En uns temps tan despersonalitzats en què no s’admira el talent, què hem de fer? Tu pagues una entrada per veure algú que fa una cosa que tu no saps fer. Quan un artista diu “Jo sóc com el meu públic”, penso: magnífic, si ets com et teu públic, que cantin ells.