Loquillo celebra 40 anys jugant al difícil joc del rock’n’roll

BarcelonaLoquillo és contradicció. És el rock com a ofici i com a vici. El pinxo que marca territori i l’amfitrió impecable. Es reconeix en els codis de la classe obrera del seu pare i també s’ha emmirallat en el món de Chanel, cocaïna i Dom Pérignon. Voldria, com el diable, amagar la seva naturalesa, però no pot o no vol. “Sempre estic al mig de tots els sidrals”, admetia fa un parell d’anys. Políticament, ha vestit sants de tota mena. Ha alçat la veu contra les tortures i el terrorisme d’estat, ha fet campanya pels Verds i quan el Procés va entrar en escena tan aviat es mostrava preocupat pel futur dels empresaris catalans en declaracions prou reflexionades però poc obreristes com etzibava comparacions amb el nazisme que després intentava matisar embolicant encara més la troca.

“En privat és un home generós i de bon tracte”, explica Ramón Rodríguez (The New Raemon), que també reconeix que com a personatge públic Loquillo “interpreta un intèrpret” i ha decidit “caure malament com un joc, com un repte, perquè és un artista que necessita reptes”. “Respecto la seva postura. És un joc. S’ha fet tota la vida, al rock’n’roll”, afegeix Rodríguez. L’últim repte de Loquillo ha sigut organitzar una gira per celebrar quaranta anys de rock’n’roll que acaba avui al Palau Sant Jordi. L’ambició és gran: fa un any i mig va convocar 4.000 persones al Sant Jordi Club i ara es tracta d’intentar triplicar aquella xifra. Al seu favor hi té un directe que en els últims anys està sent més sòlid que mai.

Segur que pel cap de Loquillo hi passa aquell apoteòsic concert a Las Ventas, a Madrid, el setembre del 2016. Segur que vol que Barcelona estigui a la mateixa altura. “Sempre vaig tenir clar que el carnet de barceloní no me’l treia ningú”, assegura l’home que cantava mirant la ciutat que s’escampava als seus peus Tibidabo avall. “A Barcelona es parlava d’ell com una llegenda”, diu Santi Balmes, el líder de Love of Lesbian, recordant els dies d’infantesa i adolescència. De fet, Balmes va anar a la mateixa escola que Loquillo. “Dins del meu imaginari infantil es va convertir en una altra cara del món adult, en una alternativa. Quan el vaig conèixer personalment va ser una mica com dinar amb el capo i dir-li «El nen que feia EGB a la teva escola demana pas», després de besar-li l’anell”, diu Balmes.

Temps era temps, concretament el 1995, Loquillo i un parell d’amics de complexió igualment intimidant es van presentar al camerino de la Sala Razzmatazz (aleshores Zeleste). Faltaven unes hores perquè hi fessin un concert els madrilenys Def Con Dos, que havien suggerit que ja era hora que el cantant del Clot es jubilés. Loquillo volia advertir-los que a Barcelona, la seva ciutat, no toleraria que parlessin malament d’ell. L’advertiment es va traduir en arraconar el mànager de Def Con Dos; entrar, marcar territori i sortir. Molts anys després, el 2016, Loquillo i el seu seguici entraven al Liceu. L’actitud era ben diferent: es tractava de rebre Johnny Hallyday, un dels models de conducta artística de Loquillo, que es va atribuir el paper d’amfitrió assumint el rol d’alcalde del rock a Barcelona, la ciutat que tantes vegades travessa les cançons que interpreta.

“Crec que sempre ha entès l’estrellat, o la indústria de l’espectacle, tal com va quedar definit en els primers anys de la història del rock’n’roll: personatges excessius, més grans que la vida, galifardeus, bocamolls, amb una vocació d’esvalotar l’aviram insubornable -explica David Carabén, el líder de Mishima-. En totes les seves aparicions, encara que no estiguin estrictament lligades a la música, crec que s’imposa no deixar a ningú indiferent. Seria absurd, crec que fins i tot seria injust, només dir que no comparteixo els seus últims posicionaments polítics, perquè en altres èpoques sí que els havia compartit. I tant li fa. Em temo que el rock no va de ser just amb tothom o de dir sempre la veritat i ser equànime, sinó de fer creïble, real, una postura, un gest, un crit que a la resta de mortals ens sembla impossible”. “Va ser una de les primeres icones barcelonines que no semblava complaent. Era incatalogable”, afegeix Santi Balmes. El mateix Loquillo ho reconeix quan diu que era “massa punk per als rockers i massa rocker per als punks”. Ha volgut ser alhora Elvis Presley i Joe Strummer, Frank Sinatra i Jean-Paul Belmondo, Carlos Gardel i Yves Montand.

“No semblava un mossèn”

La influència de Loquillo és més profunda del que sembla, sobretot entre els frontmen com Balmes, gent que dona la cara per les cançons i que, com Ramón Rodríguez i David Carabén, sap que en directe és important construir un personatge creïble o, encara millor, interpretar com si t’hi anés la vida. “Per a mi hi ha un bloc indissoluble -assegura Balmes-: els primers concerts de grans bandes a Barcelona, els primers bars musicals i cantants com Loquillo que donaven el toc local al despertar d’una generació. La seva posada en escena, la del seu personatge, era creïble i desacomplexada. En definitiva, no semblava un mossèn”.

“És el nostre Johnny Hallyday -diu Carabén-; és a dir, algú que va traduir al nostre univers de referents, fent-la versemblant, una actitud clarament importada de fora però que en altres bandes i solistes semblava impostada i artificial. Ell tenia, i crec que segueix tenint, la descaradura, la poca vergonya fonamental i imprescindible per jugar a aquest joc tan difícil de jugar que és el rock’n’roll. Tothom sap que és un gest, una mena de disfressa. Però només és creïble quan te la creus fins al final”. Per a Rodríguez, la clau de tot ve de lluny: “Loquillo i altres companys de generació es van inventar una manera de fer rock en castellà. Va contribuir a trencar barreres des del barri del Clot”. I la seva actitud va enlluernar gent com Carabén: “Amb els meus companys de classe, ens vam deixar endur per les mateixes fantasies i frustracions que tenia Loquillo, aquella barreja de sentiments que teníem als anys 80, abans de la globalització i d’internet, de viure en una província, però fascinats per la metròpoli, sintetitzats amb allò de « Siempre quise ir a LA, dejar un dia esta ciudad… »”

Fa temps que Loquillo viu al País Basc, però la capital catalana sempre hi és present, encara que sigui des de la nostàlgia i el blanc i negre. “M’estic començant a especialitzar en moments crepusculars, i en espais que només perviuen en la nostra memòria”, deia fa dos anys, quan va publicar el disc Viento del este. Ja no existeixen ni l’avinguda de la llum ni el Drugstore, i aquell passeig de Gràcia del videoclip de Cadillac solitario és avui una altra cosa ben diferent. Avui les noves generacions no el tenen entre els seus referents, com passava amb la de David Carabén, Santi Balmes i Ramón Rodríguez. En qualsevol cas, hi ha una memòria de Barcelona cosida a Loquillo, i té una cita al Sant Jordi.