"L'òpera és una bèstia una mica estranya"

BarcelonaA quin model de teatre d'òpera hauria d'assemblar-se el Liceu?

Hi ha coses que et condicionen. Per exemple, la mida del teatre. Un teatre de 500 localitats mai pot pretendre que els ingressos per taquillatge siguin significatius. Diuen que una de les mides ideals és la nostra i una mica més gran, però no gaire. De 2.000 butaques en amunt. En aquest sentit, el Liceu pot ser bastant autoexigent perquè té unes característiques molt bones. Després es classifiquen per les subvencions que reben. Hi ha diferents models. A l'anglosaxó americà són els patrons els que paguen, i els ingressos són només el patronatge i la taquilla. Manen els patrons, que són els que prenen les decisions i nomenen el director artístic. El model europeu té dos models. Un és l'alemany: teatres que tenen una subvenció molt alta, del 90%, i que fan òpera de repertori. Allà tenen un cos estable de cantants que canten pràcticament totes les òperes. Les subvencions són del 90% perquè l'objectiu de l'administració que és que les entrades siguin molt barates, perquè l'òpera arribi a tothom com un servei públic. Després hi ha el model nostre, en què la subvenció és important, per sobre del 50%, però no més enllà del 70-75%. És un model del sud i del centre d'Europa en què a més de les subvencions hi ha altres ingressos molt importants, com ara el lloguer d'espais i el taquillatge, que és el segon ingrés més important i sobre el qual hem de ser operant. Hem de ser capaços d'atraure nous públics, més públic. I el tercer capítol seria el mecenatge. Al Liceu portàvem quatre anys disminuint els ingressos per mecenatge, però l'any passat va canviar la tendència. Va pujar un 3%, i efectivament s'ha confirmat aquest any amb una millora del 10%. A Europa la part que aporten les administracions anirà disminuint, i per tant hem d'intentar pujar els altres ingressos i reduir les despeses. Això és la guerra que hem de fer ara.

Què en treu un mecenes, d'aportar diners al Liceu?

Depèn. Reben entrades, no gratuïtes perquè les paguen amb escreix... Tenen entrades, assistència a assajos i la capacitat d'utilitzar gratuïtament sales del teatre per fer-hi activitats pròpies; el mecenes paga la despesa que comporti l'acte però no el lloguer de la sala. Ara volem que els mecenes puguin tenir dret a informació més detallada de tot el que fem. També hi ha gent que ajuda perquè creu que el Liceu és un equipament social que Barcelona i Catalunya necessiten i que ens dóna anomenada al món.

Què volia dir quan va afirmar que les administracions no valoraven el Liceu en la seva justa mesura?

S'han enfadat molt. Anem a l'extrem. Per què han de pagar diners al Liceu les administracions? ¿Perquè vinguin uns cantants boníssims i aleshores els que hi assisteixen puguin gaudir-lo pagant menys del que haurien de pagar sense subvencions? Jo crec que va molt més enllà. Primer és el gaudi de la cultura. A vegades en som poc conscients. Què es l'òpera? Una cosa que va escriure un home fa 200 anys, que no ha canviat des d'aquell moment. La música no ha canviat, però tot el que l'envolta sí, i en aquest canvi hi intervenim molt des del país. Les posades en escena moltes vegades són fetes aquí, moltes també en col·laboració amb altres teatres del món. Per tant, hi aportem idees, creativitat, negoci. Tot això té un retorn. El món del teatre d'aquí és reconegut arreu per la seva creativitat, per la dramatúrgia, i també per la part del cant. De vegades som nosaltres els primers culpables d'aquesta manca de valoració perquè no sabem explicar bé com es beneficien les administracions i els seus administrats. Hem d'explicar millor fins a quin punt intervenim en les posades en escena, i què creem al voltant de tot això, que és molt i molt més del que a vegades traspua. Hi ha pocs teatres en el món que tinguin posades en escena amb artistes del país com La Fura del Baus, etc. O cantants nostres que a vegades passen desapercebuts. Moltes vegades no valorem els d'aquí fins que marxen. No havia sentit tantes coses bones de Joan Matabosch, que se les mereix totes, com quan ha dit que se n'anava. Ell és magnífic, no hi ha un exemple millor d'un producte propi. S'ha transformat en un gran valor europeu. Està considerat un dels millors directors artístics de l'òpera europea.

Això que està explicant és una mica contradictori. El Liceu és l'equipament cultural amb més pressupost, però sembla que les administracions no hi creguin, en la seva potencialitat.

L'òpera no es pot fer amb quatre duros. Hi ha molts equipaments que també tenen el 50% d'ajudes, tot i que la quantitat no és la mateixa. El MNAC amb molt menys ja en té prou, perquè ha fet el seu patrimoni durant molts anys. Miquel Roca [president del MNAC] em deia l'altre dia que si un any el MNAC no pot comprar obra tampoc no passa res, perquè pot pujar a l'espai expositiu obres que té al dipòsit. Jo cada vegada que apujo el teló del Liceu em costa tres o quatre milions d'euros, i si un dia no el puc apujar, estic mort. Deixes de ser en el primer nivell durant un parells d'anys i ja no hi tornes, o et costa molt tornar-hi. És en aquest sentit que dic que no valoren prou el que tenen. Potser em vaig passar dient això, perquè ells segurament pensen que donen molt i que ho fan molt bé. Et donen molt, però ¿comparat amb què? Els meus antecessors podien fer una temporada amb 60 milions d'euros i ara l'hem de fer amb 39 milions. És fàcil d'entendre que no pots fer exactament el mateix. Avui amb 20 milions menys estem fem el mateix que fa uns anys. Ja és un exemple del tipus d'esforç que ha fet el Liceu, i que hem de seguir fent. L'encàrrec que em van fer les administracions és que administri i retalli sense perdre qualitat. Home, si tant em retallen, potser serà incompatible amb la qualitat. Si no, aquesta joia tan preuada que és el Liceu se'ns quedarà entre els dits.

¿El Liceu seria sostenible en una Catalunya independent?

Jo entenc que pot ser-ho perfectament. Madrid ajuda, però entre altres coses perquè nosaltres donem molts calés a Madrid. Segurament els catalans enviem a Madrid més calés dels que envien els madrilenys, però no ens fiquen en aquesta polèmica, que ara com a president del Liceu no em correspon. Durant molt anys m'hi he ficat, i ara no toca, que diria el president Pujol. Tindríem una pressió fiscal homologada al nivell europeu, que podria ser menys de la que té ara l'estat espanyol, i estic segur que ens donaria per mantenir el Liceu. Holanda té un dels millors teatres d'òpera del món, i una de les millors orquestres del món, i s'ho pot pagar. Nosaltres també ens ho podríem pagar.

El conservatori del Liceu no passa tampoc pel seu millor moment. Tot i que no depèn del teatre, ¿quina importància té el conservatori per al Liceu?

A nosaltres ens interessa molt la seva existència, no només per la proximitat i pel que ha significat en la nostra història. És probablement per aquí quan em referia que nosaltres també hem de fer un esforç de demostrar a les administracions que som útils no només pel producte que nosaltres fem sinó pels lligams que establim amb altres, ja sigui amb la universitat o amb el conservatori, que és el més directament implicat. Hi ha molt pocs conservatoris al món que tinguin un lligam tan directe amb un teatre d'òpera. Estem obligats a caminar plegats, i jo m'hi sento obligat, tot i que no sigui el millor moment ni per a nosaltres ni per a ells.

¿L'òpera està explicant el present?

L'òpera és una bèstia una mica estranya, certament. Hi ha dues coses que són sagrades. No podem canviar una nota del que el compositor va fer fa 200 anys, ni podem canviar una paraula de la història que algú va voler explicar fa 200 anys, ni el tipus d'història. ¿Com la intentem posar al dia, de vegades incomprensiblement, per mi? Doncs modernitzant la posada en escena. Hi ha moments que s'estira tant aquesta intervenció que desvirtues l'òpera i fas una cosa que canvia totalment el que t'estan explicant. Per mi la gran creativitat és aquesta, canviar-ho molt, explicar-ho molt diferent però que no ho desvirtuï. Això no sempre és fàcil. En l'òpera hi ha una part que és antiga, i no pots fer-hi res. És com voler canviar la Gioconda. Te la mires perquè és la Gioconda. I si t'agrada la Gioconda vas a veure la Gioconda, no una altra cosa. Aquest és el gran debat intel·lectual que té l'òpera. Què volem? ¿Un director artístic que cuidi molt les veus? Aquest és un teatre de veus, però ¿hem de deixar que per sempre més sigui un teatre de veus o hem de saber contraposar aquesta importància de les veus amb les posades en escena? Per mi les veus sempre tindran aquesta importància, perquè jo em confesso un operístic de les veus molt més que de les posades en escena. La pell de gallina se'm posa quan sento algú cantant, no quan veig una posada en escena, tot i que algunes són molt maques. A mi les òperes que més m'agraden són les més cursis; de fet, el llenguatge de l'òpera és una mica cursi, de sentiments a flor de pell. Puccini, per entendre'ns. Però hem de ser capaços d'aconseguir un equilibri entre les veus i la posada en escena.