L’ombra de sospita plana sobre un mercat de l’art opac
Es multipliquen les veus que demanen més transparència i regulació en un sector que mou milions
LondresHa començat una nova temporada al mercat de l’art, i amb ella una altra seqüència de subhastes multimilionàries que sorprendran els que no estiguin familiaritzats amb el funcionament d’aquest món i els semblaran un misteri. Les subhastes han sigut, durant segles, una forma teatral de vendre art. Però en els últims dos o tres anys, amb la proliferació d’elevadíssims preus garantits per a molts lots de les principals subhastes d’art contemporani de Sotheby’s i Christie’s -uns preus que la mateixa casa de subhastes o tercers asseguren al venedor, independentment de si la licitació després assoleix el preu de reserva-, s’han convertit en un espectacle que fins i tot al públic més experimentat li pot costar d’entendre.
A Londres a l’octubre i a Nova York al novembre els subhastadors trauran a licitació algunes obres d’art que, en realitat, ja s’han venut. Una licitació que pot semblar frenètica de cara a la galeria i que sovint amaga un preu garantit pactat ja sigui a través d’un intermediari anònim (que avala la venda a canvi d’un percentatge de l’increment del preu del lot) o de la mateixa casa de subhastes, a través d’una persona de l’equip que licita via telèfon. Això també ho segueixen altres possibles compradors per telèfon o a la sala: uns i altres, avaladors i compradors reals, pugnen per l’obra i en fan pujar el preu fins que cau el martell.
“Les cases de subhastes han creat una experiència teatral, cosa que augmenta l’emoció de la compra i la venda -diu Greg B. Davies, de Barclays Bank-. Però els que estan dins el sistema tenen una posició privilegiada; estan connectats en xarxa. Els que n’estan fora poden comprar l’accés als actius, però no el coneixement de fons, i això crea una barrera”. Una pintura es pot vendre en una subhasta per més de 100 milions de dòlars, i la identitat del venedor, el que garanteix el preu, els que fan les ofertes i el comprador final quedaran ocults sota l’etiqueta de confidencial. Més de quatre mesos després, el món encara ha de tenir una idea definitiva sobre qui va vendre, garantir o comprar la pintura de Picasso Les dones d’Alger, Versió O, del 1955, que va fer rècord històric en una subhasta amb 160 milions d’euros a Christie’s de Nova York.
Fer negocis al “salvatge Oest”
Al gener, al Fòrum Econòmic Mundial de Davos, a Suïssa, l’economista i col·leccionista nord-americà Nouriel Roubini va dir al Financial Times que el mercat de l’art necessita més regulació, ja que s’ha convertit en camp susceptible per al tràfic d’informació privilegiada, el blanqueig de diners, la manipulació de preus i l’evasió fiscal. El tema va tornar a aparèixer el 3 de setembre a l’Art Bussiness Conference de Londres. Robert Hiscox, expresident de Hiscox Insurance i un col·leccionista prominent, va definir el comerç de l’art com “el salvatge Oest”. Va afegir que era l’últim “mercat no regulat” i que els mercats no regulats no funcionen perquè “la gent és massa subornable”.
Aquest any també s’ha vist el cantó fosc de l’art gràcies a la controvèrsia jurídica que mantenen el multimilionari rus Dmitri Ribolovlev i l’empresari suís i marxant d’art Yves Bouvier. Bouvier ha sigut acusat d’haver obtingut beneficis excessius i secrets a l’hora de crear una col·lecció per a Ribolovlev amb unes 40 obres d’artistes famosos. El rus diu que va pagar gairebé 115 milions d’euros per un Leonardo da Vinci que després va descobrir que Bouvier havia adquirit en privat per entre 65 i 70 milions. A Mònaco, Bouvier està batallant contra denúncies per càrrecs de frau i complicitat en el blanqueig de diners, i a França l’investiguen pel presumpte robatori de dues pintures guaix de Picasso que el mateix Ribolovlev va retornar divendres a la filla de Jacqueline Picasso.
Aquests casos sembla que validen l’afirmació feta a la Conferència de Londres per l’advocat Pierre Valentin, que defensava que considerar el mercat de l’art com a no regulat “no té sentit”, ja que hi ha processos legals en marxa. Va afirmar que el mercat de l’art britànic es regeix per 167 lleis i reglaments, “i la xifra va cap amunt, no cap avall”. Valentin opina que el que cal són mesures per regular “certes pràctiques a les subhastes i certs tipus d’operacions amb informació privilegiada”.
Totes les grans cases de subhastes sostenen que són rigoroses en la defensa de pràctiques comercials ètiques i que compleixen amb les últimes lleis contra la corrupció i el blanqueig dels seus països.
Cal més atenció del regulador?
No obstant això, no és difícil imaginar formes de fer diners en el mercat de l’art fent servir tècniques dubtoses. Diguem, per exemple, que descobrim un artista jove i brillant al Facebook. Després d’una setmana m’ha fet 30 pintures abstractes i els hi he comprat per 90.000 euros. Publico alguns dels quadres a Instagram. Col·loco una d’aquestes pintures en una subhasta i demano a dos socis que facin una oferta de fins a 150.000 euros. Després de la venda, el preu de referència de la subhasta es publica a Artnet i apareix un article sobre la inclusió de l’artista en una exposició d’un museu -que curiosament comissaria un amic meu- que situa l’artista com un emergent a tenir en compte. Durant els següents sis mesos, discretament, venc vint pintures més, ja sigui en subhasta o a particulars, per un preu mitjà de 70.000 euros cada obra.
Aquest escenari fictici pot tenir paral·lelismes amb la dèria de l’any passat per llançar art jove a les subhastes, però en tot cas demostra que no hi ha manera d’escapar de la creixent opacitat en el procés de venda: què passa quan un marxant encapçala la licitació d’un artista pel qual abans ha invertit? ¿No hi ha conflicte d’interessos quan una casa de subhastes comparteix un preu de garantia amb un tercer? “Hi ha una sensació creixent que hi ha manca de transparència en algunes pràctiques, sobretot a la part alta del sector, i que hi ha ús d’informació privilegiada”, diu Tom Flynn, director del màster sobre mercat de l’art de la Universitat de Kingston. Flynn i Valentin són dels que pensen que les cases de subhastes es beneficiarien de més atenció del regulador.
Però això és bastant diferent dels problemes sistèmics que fa gairebé 20 anys van portar el departament de Justícia dels Estats Units a començar una investigació criminal a les cases de subhastes. El 2000 Sotheby’s i Christie’s es van veure obligats a pagar 455 milions per tallar les denúncies d’engany de compradors i venedors. L’abril del 2002 un jutge federal va sentenciar A. Alfred Taubman, principal propietari i expresident de Sotheby’s, a un any i un dia de presó i una multa de 6,6 milions d’euros pel seu paper en l’esquema de fixació de preus.
De moment, la majoria del sector segueix estant tranquil, emparat en la foscor que regna en les vendes d’aquesta temporada. “L’opacitat és atractiva -diu Suzanne Gyorgy, cap d’assessoria tècnica i financera del Citi Private Bank-. Et converteixes en part d’un joc amb regles internes. M’agradaria una mica més de la transparència amb els avaladors, sí. Però la gent no vol que el mercat de l’art estigui regulat, perquè llavors no hi hauria diversió. Seria com quan la Dorothy obre la cortina del màgic d’Oz”.
