'Lo imposible' s'imposa als Gaudí
Lo imposible, de J.A. Bayona, fa ple als Gaudí i s'emporta els sis premis als quals estava nominada. Blancaneués escollit millor film en català i Una pistola en cada mano millor film en llengua no catalana.
BARCELONAEl tsunami també va passar per la cinquena edició dels Gaudí. Lo imposible es va proclamar ahir guanyadora tècnica dels premis del cinema català en emportar-se sis Gaudí, més que cap altra pel·lícula. La pel·lícula de J.A. Bayona sobre el tsunami que va arrasar la costa de Tailàndia va fer ple en les sis categories en què estava nominada i va deixar la sensació que si hagués pogut tenir més nominacions -ser una producció no catalana ho impedia-, la seva victòria hauria estat més contundent.
El triomfador de la festa del cinema català és, doncs, un film que l'Acadèmia no reconeix com a català. Aquest fet provoca que, per primera vegada, el film amb més premis no sigui el guanyador del Gaudí a la millor pel·lícula en llengua catalana o en llengua no catalana. Els premis de Lo imposible , però, no són menors: inclouen el de millor director i pel·lícula europea. No és el triomf absolut que probablement hauria obtingut si el film fos de producció catalana, però sí un triomf avalat per les xifres i, més important, un triomf moral.
Vencedors i perdedors
No es pot parlar de Lo imposible com a única guanyadora dels Gaudí. Les altres grans triomfadores de la nit van ser la comèdia d'episodis Una pistola en cada mano , de Cesc Gay, i Blancaneu , de Pablo Berger, reinvenció del conte dels germans Grimm per la via folklòrica amb l'estètica i el llenguatge del cinema mut. Els acadèmics van premiar els punts més forts de la pel·lícula de Gay: un guió magníficament dialogat i un repartiment inspirat. Candela Peña va guanyar el Gaudí d'actriu secundària -i va aprofitar l'oportunitat per reivindicar-se oferint-se als directors-, Eduard Fernández el d'actor secundari -el segon del seu compte- i Cesc Gay i Tomàs Aragay el de guió. El Gaudí a la millor pel·lícula en llengua no catalana era, per tant, gairebé obligat. La cinta de Berger, que partia com a favorita amb 12 nominacions, es va haver de conformar amb tres premis menors (direcció artística, vestuari i música original) i el de millor pel·lícula en llengua catalana, tancant així la polèmica sobre la conveniència de nominar o no un film mut en aquesta categoria.
El merescut Gaudí com a protagonista femenina de Maria Molins és l'exigua collita d'El bosc , d'Óscar Aibar, que aspirava a 11 premis. Els nens salvatges , de Patricia Ferreria, també s'ha hagut de conformar amb un Gaudí, el de protagonista masculí per al polsera Àlex Monner, que reafirma així el seu estatus d'estrella de la televisió i el cinema català. I el fenomen de taquilla -amb permís de Lo imposible - Les aventures de Tadeu Jones va fer bons els pronòstics guanyant el Goya a la millor cinta animada i el de millors efectes especials i digitals.
Finalment, els acadèmics no van voler fer-li un regal de comiat a Joel Joan en la seva última gala com a president de la institució: el seu film Fènix 11·23 va marxar sense cap dels set premis als quals aspirava. Tampoc va ser la nit de [REC] 3 , de Paco Plaza, nominat en sis categories, que se'n va anar de buit. Aquest fracàs i el d' El bosc resumeixen la mala sort del fantàstic català en aquesta edició, en contrast amb l'èxit de Mientras duermes i Eva l'any passat.
El record a Dauder
Després d'haver deixat passar una gran oportunitat per homenatjar Jordi Dauder l'any passat, quan l'actor estava nominat a títol pòstum per Catalunya über alles , els acadèmics van premiar ahir el documental d'Antoni Verdaguer Jordi Dauder, la revolució pendent . Dauder, per cert, va interpretar el seu últim paper a Tornarem , de Felip Solé, millor pel·lícula per a televisió. El premi va donar peu a un record emotiu de l'actor i dels republicans catalans exiliats que van lluitar a la Segona Guerra Mundial. I el Gaudí al millor curt també va tenir regust d'homenatge pòstum: La Luisa no és a casa , de Celia Rico Clavellino, és l'últim treball cinematogràfic de Fernando Guillén.
Quant a la gala, la primera edició celebrada al Barcelona Teatre Musical va millorar respecte a edicions passades. Un vídeo inicial en clau de paròdia del cinema d'acció ben farcit de cameos (Santiago Segura, Bayona i el seu bessó, etc.) va donar pas al monòleg inicial, que no es va deixar intimidar per la polèmica i va lligar els acudits sobre el cinema amb d'altres sobre la corrupció, la independència i l'actualitat política al llarg de tota la gala. "Amb el cinema català passa com amb Mas i Junqueras, que com més el veus menys rar se't fa", deia Buenafuente. En cinc edicions, els Gaudí han aconseguit que no se'ns faci estrany veure la gent del cinema fent de gent del cinema: guapos, enginyosos i amb glamur. En aquest sentit, els Gaudí han fet una tasca important a l'hora de normalitzar el cinema català.
"Actriu i independentista"
Presentant-se com a "imbècil" i "egòlatra", condicions "necessàries per ser president de l'Acadèmia", Joel Joan va pronunciar un discurs de comiat i valoració serena de la tasca feta. A continuació, Montserrat Carulla va protagonitzar un dels moments de la nit. "Em presentaré. Sóc Montserrat Carulla, actriu catalana i independentista". La guanyadora del Gaudí honorífic va defensar un independentisme "que no va contra ningú" i va desitjar una Catalunya "justa socialment, pròspera culturalment i lliure nacionalment". Geni i figura, el seu discurs no va tenir desperdici: "Detesto la falsa modèstia, així que no tinc problemes a dir: «Molt bé, Carulla»".