Les llums i ombres de Turner

J.M.W. Turner (Londres, 1775-1851) va ser un dels grans paisatgistes de la història de la pintura, un mestre de la llum i el color que va pintar el seu món amb una encara sorprenent barreja de fúria i sensibilitat. La seva vida, però, no ha atret gaire atenció. Les biografies de Turner acostumen a centrar-se en el treball de l’artista i a relegar a un segon pla la intimitat de l’home. “El gran problema -va escriure el seu biògraf A.J. Finger- és que l’únic interessant d’ell és que era l’home que pintava tots aquells quadres”.

A Mr. Turner Mike Leigh porta la contrària a Finger i decideix examinar les contradiccions de qui va ser un gegant entre els pintors, un artista prolífic i revolucionari, però també un monstre entre els homes. “Era un personatge excèntric, anàrquic, vulnerable, imperfecte, erràtic i, de vegades, tosc -ha afirmat Leigh-. Podia ser egoista i fals, malvat però també generós, capaç de generar una passió i una poesia desbordants”.

En el film que ha dirigit sobre el pintor, Leigh se centra en els últims 25 anys de Turner. Obvia, doncs, la seva precocitat com a pintor -va ser acceptat a l’Acadèmia de Belles Arts als 14 anys i es va convertir en membre d’aquesta institució als 24-, la infància marcada pels atacs de bogeria de la mare i el progressiu ascens social que va convertir el fill d’un barber en un dels artistes més reputats del seu temps. Sí que recull alguns dels fets més determinants de la seva vida: la mort del pare, que el va sumir en un dol profund, la relació secreta que el va confortar durant els últims anys i la creixent radicalització de la seva obra. Turner va ser un dels primers pintors a apuntar cap a l’abstracció i l’impressionisme en una fugida cap endavant de la figuració que els seus contemporanis -la reina Victòria entre ells- no van veure amb bons ulls.

Però de Leigh, un autor sempre interessat en la veritat emocional dels personatges i les complexitats de les relacions humanes, se n’espera alguna cosa més que un biopic acadèmic. I el director de Secrets i mentides no defrauda, i situa el focus de Mr. Turner en la humanitat despullada del pintor. En l’afecte sincer d’un pare que actua de lligam entre l’artista i les realitats prosaiques del món, en la roïna actitud d’indiferència cap a Hannah Danby (la criada objecte dels seus desfogaments sexuals durant dècades), en el tendre amor crepuscular que neix entre Turner i la mestressa d’una fonda de Chelsea, en el desinterès total per les filles que va tenir amb la seva antiga amant... Són, en definitiva, les llums i ombres d’una figura tràgica i plena de contrastos, apassionada i mesquina, un home entregat a l’art amb la determinació imparable dels genis i els bojos.

El còmplice de Leigh a l’hora de capturar tant la tendror com la misantropia del personatge és l’actor que encarna Turner, Timothy Spall, company de viatge del director anglès en films com Secrets i mentides, La vida és dolça i Topsy-Turvy. Tot i no assemblar-se físicament al pintor -Turner era més aviat petit i Spall és un home voluminós-, Leigh diu que el va escollir pel seu origen de classe obrera i per una certa habilitat pel dibuix i la pintura. El director volia que tots els actors que interpretessin pintors dibuixessin sense necessitat de dobles, així que els va obligar a aprendre’n la tècnica. Spall es va passar dos anys fent classes de pintura, estudiant el personatge i llegint diaris de l’època per dominar el vocabulari. Però el que impressiona en pantalla no és la seva habilitat amb el pinzell sinó com desplega l’esquerperia del personatge a través d’una simfonia de grunyits, un recital gutural a través del qual expressa les cicatrius i disrupcions emocionals del personatge. Gràcies al paper, Timothy Spall s’ha fet un tip de guanyar premis. El primer de tots va ser el que va rebre a Canes, on l’actor va recordar que quan Secrets i mentides va guanyar la Palma d’Or ell era a l’hospital lluitant contra la leucèmia.

L’altre gran aliat de Leigh a Mr. Turner és el seu fotògraf habitual, Dick Pope, que situa la càmera al darrere del pintor per intentar capturar la seva mirada del paisatge, els jocs de llum i color que despertaven la seva curiositat. Tasca complicada, com la de retratar una Anglaterra victoriana anterior a la llum elèctrica. Pope s’ajuda d’unes lents dels anys 40 per compensar la duresa de la imatge digital i el resultat és una imatge pàl·lida, en tons grocs i verds blavosos sorgits de la paleta de Turner.