Lluïsa Vidal Puig (Barcelona 1876-1918) va ser una pintora que es va criar en una família burgesa i extensa en la qual el pare va tenir una forta influència, sobretot entre les germanes grans com ella. Volia que les filles visquessin de la carrera artística que escollissin i la Lluïsa s'hi va dedicar en cos i ànima. Entre els pintors amb qui va estar en contacte hi havia Ricard Canals, de qui Vidal va pintar un retrat, i Isidre Nonell, l'estudi del qual va passar a mans d'ella després de la seva defunció. Vidal va morir prematurament de grip espanyola, una pandèmia que també va causar estralls ara fa tot just un segle. La Sala Parés, que havia sigut el seu lloc de referència per exhibir i que continua oberta al carrer Petritxol de Barcelona, li va dedicar una exposició d'homenatge mesos després de la seva mort.
Lluïsa Vidal, una pintora forjada entre Barcelona i Sitges
L'artista postmodernista va prioritzar viure de l'art abans que casar-se
Lluïsa Vidal continua sent una gran desconeguda malgrat que va ser una artista única per al seu temps. Va néixer en una de les grans famílies burgeses de Barcelona que havien prosperat a les acaballes del segle XIX, però no es va casar com es podia esperar d'una noia del seu temps i estatus social. De ben petita ja li agradava dibuixar i, amb el suport del seu pare, Francesc Vidal, va rebre classes particulars de pintura, va acudir a les festes modernistes de Sitges i va conèixer de primera mà l'explosió artística de París, on va quedar admirada per l'impressionisme.
Vidal no va ser una pintora de flors, el destí de moltes dones de l'època que volien endinsar-se en l'art pictòric, sinó que va aconseguir viure per si sola de la pintura i es va destacar pels retrats en què l'expressió del color resulta captivadora. Malgrat això, ara com ara gairebé no es poden trobar obres de Vidal exposades al públic. Fa cinc anys que se li va dedicar una exposició monogràfica al MNAC, però avui els visitants només poden gaudir del retrat de la seva germana Marta, del seu autoretrat i d'una fotografia. També es pot veure un retrat que va pintar d'una altra germana, la Francesca, al Museu Pau Casals del barri de Sant Salvador del Vendrell, perquè la Frasquita (com l'anomenava la família) va ser la parella de Pau Casals, si bé ara el museu roman tancat per remodelació. A més, se n'exhibeix un altre a la Galeria de Catalans Il·lustres de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, corresponent a l'escriptora Maria Josepa Massanés.
Lluïsa Vidal va ser una pintora del postmodernisme, detalla la historiadora de l'art Consol Oltra, que va ser la comissària de l'exposició monogràfica del MNAC i que ha escrit dos llibres que aprofundeixen en la figura de l'artista, a la qual ha contribuït a rescatar de l'oblit. "¿Com pot ser que, d'una dona que pintava així, amb prou feines n'hi hagi notícies?", es va plantejar quan la va descobrir fa dues dècades. Vidal havia exposat sovint a la Sala Parés de Barcelona i rebia bones crítiques pels seus quadres. També va il·lustrar durant anys Feminal, una publicació mensual que apareixia amb la Il·lustració Catalana per elevar el nivell cultural de les dones, i va fer realitat el seu somni de tenir una acadèmia pròpia de dibuix i pintura.
Vidal va percebre una doble visió del món sense ni sortir de casa. D'una banda, veia com la seva mare, Mercedes Puig, s'havia d'ocupar d'onze criatures (una altra va morir de petita); de l'altra, va respirar l'art en un món d'homes. El pare era un ebenista de mobles de qualitat: va arribar a tenir taller als baixos del que avui és l'Hotel Casa Fuster de Gràcia, i des dels seus obradors es van fornir les millors cases de la burgesia catalana. Vidal filla es va impregnar d'aquest ambient i va rebre classes particulars de pintors com Josep Pascó, Enric Gómez –germà de Simó Gómez, íntim del pare– i Arcadi Mas, amb qui van coincidir a l'estiu a Sitges, on la família Vidal va estiuejar uns quants anys.
Retrats de les dones en la intimitat
De la mà de Mas, Lluïsa Vidal va conèixer el luminisme, un estil pictòric que feia èmfasi en la representació de la llum. També va participar en les festes modernistes de Santiago Rusiñol. Sitges recorda el pas de Vidal per la localitat amb una placa a la casa on va estiuejar al número 22 del passeig de la Ribera, i d'aquella època és un dels quadres més suggeridors de l'artista. Es tracta de Maternitat –quadre que pertany a una col·lecció particular–, pintat en una casa de pescadors ja desapareguda del carrer del Tacó, i on hi ha una mare que alleta un infant i una filla que sembla imitar el gest amb una nina. De la paret penja una gàbia buida i el conjunt pot induir a pensar que Vidal va il·lustrar el destí que els esperava a les dones del moment, planteja Oltra.
La historiadora explica que la pintura de Lluïsa Vidal té una arrel clàssica espanyola que sobresurt per la pinzellada dinàmica i l'ús d'una gamma de colors àmplia i viva. Només cal parar esment a les tonalitats del blanc del retrat de la Frasquita del Museu Pau Casals i del de Marta Vidal, que és al MNAC, o bé a dues obres no exposades de la col·lecció d'aquest museu, però de les quals hi ha una imatge a la web: Les mestresses de casa, on crida l'atenció el contrast entre el vestit roig de qui podria ser la mare amb els blancs de la nena i la roba que tenen entre mans, i el retrat de Carlota Vidal, una altra germana, on sobresurt la tonalitat violeta del vestit.
Les obres protagonitzades per dones són recurrents en la trajectòria de l'artista, a qui també li agradava fer sortides per crear esbossos a l'oli per als seus quadres. En va fer a la platja de Blanes, a la de Sant Salvador, de festes populars i processons, i de paratges dels barris barcelonins de Sant Gervasi, Pedralbes i Gràcia. Per tot plegat, Oltra considera que Lluïsa Vidal mereix que algun museu de la capital catalana "li dediqui una sala amb les obres més característiques" per posar fi definitivament al seu oblit.