Lluïsa Cunillé va al cinema

‘Els subornats’

Sala Beckett

20 de gener

Ja sabíem que a la dramaturga Lluïsa Cunillé li encanta el cinema, entre altres fonts artístiques. I de ben segur que Cinema Paradiso de Giuseppe Tornatore figura entre les seves preferides, perquè la seva última obra transcorre en l’atrotinada cabina de projecció d’un cinema en la seva inevitable decadència i abocat al tancament. La nostàlgia, la culpa, la desaparició i fins i tot la misericòrdia treuen el cap en aquest text escrit per encàrrec –seria millor dir per desig– de la companyia La Ruta 40 i en el qual Cunillé evoca el seu gust pel cinema negre, i com a evidència el mateix títol de l’obra.

I és que la cinquena pel·lícula de Fritz Lang al Hollywood daurat es va estrenar entre nosaltres el 1953 com Els subornats (The big heat). Què té a veure el film amb l’obra de teatre? Doncs no gaire, més enllà del referent de l’espai escènic i de la malifeta d’un dels personatges, un funcionari municipal corrupte, com corrupte és Tom Duncan, el policia que amb la seva confessió post mortem desencadena l'acció de la pel·lícula protagonitzada per Glenn Ford, Lee Marvin i Gloria Grahame. Un fragment de dos minuts del film obre l’obra de teatre (esperem que arreglin el problemes de la projecció).

A la cabina, quatre dels personatges clàssics de Cunillé, tot i que en aquesta entrega la informació sobre ells és força més extensa que en altres, fins al punt que tenen nom i tot. El Víctor i l'Eduard són germans. L'Eduard és el projeccionista del cinema (Alberto Díaz, que serà substituït per Xavier Ripoll) i el Víctor (Sergi Torrecilla/Jaume Ulled), un funcionari amb problemes de consciència que cita a la cabina el seu íntim amic, un polític municipal (Albert Prat), per entregar-li una carta. A la fi un tranche de vie amb més antecedents que conseqüències, en una posada en escena de Lurdes Barba molt encertada en la creació del fals clímax i en la direcció d’actors, tot i que no passaria res si rebaixés l'intencionat hieratisme de l'Eduard.