L'arquitectura industrial és el tret més diferencial de Muncunill. Tot i això, la masia Freixa s'ha convertit en una icona de Terrassa i pot delectar els amants de penjar fotos a Instagram. També va ser on Mireia Freixa va passar part de la seva infància, i no és gaire habitual que es mantingui viva l'experiència d'haver viscut en un edifici que en si mateix constitueix una obra d'art. Els seus pares s'hi van traslladar el 1947. "Vaig viure allà fins que tenia 10 anys, i vaig tenir una infància d'una casa de fades. El modernisme estava totalment passat de moda, però nosaltres sabíem que vivíem en una casa única; era com un regal viure-hi", rememora Freixa, que ha recollit algunes memòries del seu passat familiar al llibre El senyor de la Masia Freixa, escrit amb el seu germà Miquel.Amb la crisi del tèxtil, la casa va passar a mans de l'Ajuntament, i la historiadora subratlla que es va salvar perquè de seguida se li va donar un ús, inicialment com a conservatori de música. En el projecte municipal Vapor.0 Turisme Industrial Sostenible es preveu museïtzar l'espai i convertir-lo en un centre d'interpretació del modernisme.
Lluís Muncunill, l'artífex de la transformació urbana de Terrassa
L'empremta que va deixar aquest prolífic arquitecte a cavall dels segles XIX i XX s'estén per obres com el Vapor Aymerich i la masia Freixa
Per descobrir les fites que han marcat la transformació urbana de Terrassa (Vallès Occidental), cal recórrer a l'ingent llegat que va deixar-hi Lluís Muncunill. Va ser l'arquitecte municipal durant els últims anys del segle XIX i els primers del XX, si bé la seva petjada va molt més enllà. Muncunill va ser autor d'edificis de gairebé tota mena, des dels pensats per a ús residencial fins als públics, religiosos o fabrils. I justament l'arquitectura industrial és l'aportació més singular de la seva trajectòria. Entre les obres més conegudes hi ha el Vapor Aymerich, Amat i Jover, que acull el Museu Nacional de la Tècnica i la Ciència de Catalunya (MNACTEC), i la masia Freixa, concebuda com a fàbrica però que va acabar sent habitatge.
La millor manera d'endinsar-se en la nombrosa herència arquitectònica de Muncunill (Sant Vicenç de Fals, Bages, 1868 - Terrassa, 1931) és visitar aquests dos edificis i alguns d'altres tot fent un passeig urbà. Possiblement, l'obra més rellevant com a arquitecte municipal, càrrec que va ostentar en el període 1892-1903, va ser la continuació de la canalització de la riera del Palau –avui Rambla d'Ègara–, tal com detalla l'historiador de l'art i exdirector del Museu de Terrassa Domènec Ferran Gómez. Ara bé, Muncunill va acabar destituït després d'algunes topades amb el consistori. En comptes de prioritzar el pla general de la ciutat que li havien encarregat, "feia el que més li agradava", recorda Ferran, i va ser treballant per a l'àmbit privat quan va poder desenvolupar les seves idees amb més plenitud.
A Muncunill se'l sol vincular al modernisme –entre els seus referents hi va haver Gaudí i Domènech i Montaner–, però va cultivar múltiples estils. Ferran explica que es va iniciar amb els corrents historicistes de finals del segle XIX, després va abraçar al modernisme i, en la seva última etapa, va retornar a un estil més clàssic marcat pel noucentisme i l'eclecticisme. Entre tot el llegat, el que sobresurt especialment és l'arquitectura industrial. Per a Mireia Freixa, catedràtica emèrita d'història de l'art de la UB, Muncunill va ser "el millor arquitecte de Catalunya" en aquest àmbit, i en valora haver emprat tècniques arquitectòniques modernes que són "funcionals i molt boniques" alhora. L'ús de la volta de maó de pla i els arcs parabòlics són els trets que més bé simbolitzen el seu estil modernista, així com la profusió de les línies arrodonides fins i tot en finestres i altres elements. "No li agradaven els angles; en això és molt gaudinià", apunta Freixa. Ferran també en destaca l'aplicació del llenguatge modernista en l'arquitectura industrial, fet que "posa Terrassa i Catalunya en la primera línia de la modernització europea".
Itinerari per l'empremta de Muncunill
Aquesta herència es pot veure en fàbriques, també anomenades quadres, a Terrassa. Al Vapor Aymerich, nascut per transformar la llana, destaca l'espectacular coberta de la sala de màquines en dent de serra mitjançant una doble volta que defineix una línia sinuosa lligada amb tirants metàl·lics i sostinguda sobre pilars de ferro fos. Segons Ferran, és "la catedral modernista europea", mentre que Freixa afegeix que, al ser museu, "manté la memòria del que era la fàbrica".
Per veure'n un precedent, hi ha la fàbrica Albiñana i Ribas, si bé és historicista. De Muncunill també hi ha magatzems, on els fabricants mostraven el gènere als botiguers, que llavors el venien als seus comerços. "Calia atreure el client i eren molt espectaculars", ressalta Freixa. Un dels imperdibles és el de Joaquim Alegre (avui Arxiu Tobella), mentre que un de previ –historicista– és el d'Alfons Sala. Pel que fa a la masia Freixa, inicialment pensada com a quadra industrial, va ser reformada i hi van residir quatre generacions de la família Freixa. Avui és l'oficina de turisme, i el que hi crida més l'atenció són les arcades de formes parabòliques cobertes amb voltes de maó de pla i el minaret.
Per completar la ruta, Ferran proposa visitar les cases barates de la carretera de Rubí i l'Ajuntament de Terrassa, obres prèvies a l'etapa plenament modernista, a la qual sí que pertany l'Escola Industrial, un atractiu edifici de maó vist, així com la capella de les Josefines, on destaquen els arcs parabòlics; també n'hi va posar al sostre de la capella del Santíssim de la catedral del Sant Esperit. A les tres cases d'entre els números 91 i 95 del carrer Font Vella s'hi pot veure l'evolució de Muncunill: la Concepció Monset (número 91) és modernista d'estil ple, i la Baltasar Gorina (núm. 93) recull la influència de Domènech i Montaner, mentre que la del número 95 és prèvia. A prop hi ha el Gran Casino del Foment, obra eclèctica dels últims anys, i la Gota de Llet, que va dissenyar per ser llar d'infants i maternitat, però que no va poder veure acabada. Freixa celebra que, malgrat els interessos especulatius, la tasca municipal i la pressió ciutadana han fet que avui es pugui gaudir d'aquest patrimoni; però també se n'ha perdut, com la seu de l'Agrupació Regionalista.