Lluís Miñarro actualitza amb música i política el mite de Salomé

BarcelonaLa crisi del cinema va afectar molt Lluís Miñarro. De treballar en una oficina pròpia amb un equip de sis persones ha passat a un espai compartit i un únic treballador. Però aprimar l’estructura té el seu costat positiu: “Ja no faig publicitat, no tinc la pressió de pagar sis nòmines mensuals”. El Miñarro productor que va impulsar tantes carreres del cinema d’autor nacional també ha deixat una mica de pas al Miñarro cineasta. “Vaig cap als 70 anys i tot s’acaba”, diu amb un somriure agredolç. “Si no faig les meves pel·lícules ara, quan les faré?”

Love me not, que ahir es presentava al Festival de Rotterdam, és la segona que fa de ficció i, com l’anterior, Stella cadente, desprèn una llibertat absoluta i contagiosa. Miñarro actualitza el mite bíblic de Salomé i Joan Baptista traslladant-lo a un campament militar enmig del desert de l’Iraq en què Salomé (Ingrid García-Jonsson) és la filla del comandant, i Joan Baptista és un presoner que per a alguns és un profeta i per a d’altres un terrorista. Un escenari literal i alhora al·legòric en què es juga amb els grans temes del relat, que dos mil·lennis després segueixen igual de vigents: el sexe, la política i la religió. “La societat no ha canviat gaire des d’aleshores, segueix marcada per l’imperialisme, el fanatisme i l’agressivitat que va lligada al sexe”, apunta Miñarro, que en la seva revisió del mite volia jugar a l’ambigüitat pel que fa al gènere, un punt determinant en l’elecció de García-Johnson, poderosa i magnètica, que va captivar el director per la seva “androgínia”: “Funcionava igual de bé com a dona seductora i com a soldat”, diu.

Començant de zero

Miñarro ha rodat Love me not sense cap suport del ministeri de Cultura, coproduint-la amb Mèxic. “La part catalana de la producció només té ajuts de l’ICEC, TV3 i aportacions pròpies”, explica resignat. Tot i la Palma d’Or guanyada amb Oncle Boonmee i haver produït Albert Serra, José Luis Guerin, Manuel de Oliveira, Lisandro Alonso i Naomi Kawase, Miñarro es veu obligat a “començar de zero” amb cada projecte. “Respecten més la meva trajectòria a Mèxic que aquí”, afirma.

En un desert de Chihuahua convertit en l’Iraq militaritzat, Miñarro desplega les passions extremes del mite de Salomé: l’atracció irresistible de la protagonista pel profeta, l’anhel de venjança... Tot barrejat en un brou sensual de desig, violència i mort que Miñarro serveix amb brots de surrealisme i transgressió. Sergi Belbel col·labora en el guió, però Miñarro fuig de l’ortodòxia introduint cites literals de la versió teatral d’Oscar Wilde i tot de flash-backs al·legòrics. A la dualitat de García-Jonsson, Love me not confronta l’ascetisme i sobrietat del director gallec Oliver Laxe, a qui Miñarro fa interpretar el profeta. “D’ell no me n’interessava només el físic, sinó el coneixement que té del sufisme”, apunta Miñarro, que també ha comptat amb Lola Dueñas i Francesc Orella, entre d’altres.

El resultat és un còctel extravagant d’espiritualitat i baixes passions, amanit de símbols “que van directes al subconscient” i banyat en iconografia pop, sobretot en un final musical en què no podia faltar el Vivo cantando de Salomé. “Doncs m’he controlat! -diu Miñarro-. Si hagués pogut comprar els drets hauria sonat These boots are made for walkin’ ”. Estrenar el film a Rotterdam és, per al director, com “tornar a casa”. “Allà entenen el que faig millor que aquí”, assegura. No li falta raó, perquè Love me not encara no té distribuïdor a Espanya. “A Rotterdam no van amb romanços. Si els agrada una pel·lícula, la programen i prou, no han de complir quotes”. El que sí que està confirmat és la première a Catalunya: serà el 27 d’abril a la Filmoteca.