Lluís Maria Todó: “Intel·lectualment, els baixos fons van ser enriquidors”

BarcelonaEl protagonista i narrador de L’últim mono, que Club Editor publica en català i castellà, és “un home madur i atribolat [...] especialista a passar de puntetes sobre els problemes”. S’ha dedicat professionalment a la traducció, i el fet trasbalsador de saber que el seu fill ha tornat a enganxar-se a l’heroïna -i que accedeix a passar uns dies a casa seva per passar el mono- fa que comenci a posar per escrit els records en relació al noi, i que paral·lelament analitzi els seus anys de joventut i faci balanç de les seves parelles: l’Alícia, amb qui han tingut el fill, i la sociòloga -gelosa i infidel- Montse.

L’últim mono trenca el parèntesi editorial de gairebé una dècada de Lluís Maria Todó (Barcelona, 1950). Des d’ El mal francès, premi Josep Pla 2006, només havia publicat en e-book el relat El año de las mil noches (2014). Professor emèrit de traducció literària de la UPF, Todó ha traduït al català llibres de Flaubert, Maupassant, Prévost, Molière, Verne i Artaud; al castellà, Balzac, Vian, Fénéon, Kundera i, recentment, dues novel·les de Jacques Abeille, Los jardines estatuarios i Los bárbaros, totes dues publicades a Sexto Piso.

Per què han passat tants anys, entre El mal francès i L’últim mono?

Vaig escriure sis novel·les del 1991 al 2006. Això vol dir que mai no he sigut prolífic. Quan vaig publicar El mal francès es van ajuntar diverses crisis: l’econòmica, l’editorial i una crisi personal meva. Llavors es va donar una situació insòlita: tenia un projecte, una escaleta i un compromís verbal amb un editor, però em va deixar d’agafar el telèfon. La Maria Bohigas, amb qui ens coneixíem des que ella vivia a París, ha volgut editar el llibre en català i castellà. N’estic molt content, perquè hi hem treballat sense cap pressa.

Els lectors es trobaran amb un relat en primera persona d’algú que es dedica a la traducció literària, com vostè mateix. Explicant un episodi del seu present, recupera el passat.

Hi ha un joc amb la pròpia biografia, però és un llibre de ficció en què el personatge principal es construeix a partir d’un monòleg en què la llengua és molt important. La idea inicial era identificar el traductor com l’últim mono de la cadena del llibre. Llavors ho vaig relacionar amb el mono de la droga, i a partir d’aquí vaig pensar en el fill del protagonista. Una de les preguntes que es fa el meu personatge és: què fem o hem deixat de fer perquè els fills hagin adoptat les opcions que han escollit? Freud ha tingut un impacte desagradable i funest. Els fills són de la manera que són, no com tu vols.

El fill de la novel·la és heroïnòman.

Hi ha gent de la meva generació que va caure en les drogues. El narrador no concep que hi hagi cap instància superior a la voluntat. La seva dona, l’Alícia, que és infermera i toca més de peus a terra, considera que la química és molt poderosa: la droga, per tant, anul·la la personalitat. El noi s’està autodestruint amb l’heroïna, però no hi pot fer res. Al llibre la mare creu que l’últim mono serà el definitiu. El pare és més escèptic.

Tots dos arriben a l’edat adulta a finals de la dècada dels 60. Són burgesos i tenen professions liberals. Dècades després, quan el narrador escriu la història, critica la generació del Maig del 68 a través d’una traducció que està fent.

Pascal Lechamp, l’escriptor que m’invento, personifica el costat infantil i bête que va tenir el Maig del 68. En part estava format per nens malcriats i rics que no sabien què demanar. El Maig del 68 ha tingut conseqüències terribles en àmbits com el de la universitat: hi ha hagut un desprestigi total de la memòria i l’erudició.

La parella protagonista es reuneix cada dissabte amb un grup d’amics.

Són les nits de gintònics i porros. Quina manera més estúpida de passar el temps, no? Mai no he pogut suportar l’alteració de la consciència. De vegades el grup d’amics es fan la proposta d’anar a un lloc o altre, però mai no surten de casa. En aquells moments, Franco era una cotilla molt poderosa. Hi havia gent molt polititzada, però els que no militaven agafaven camins passius i ensopits: hippies, porros, el Canet Rock... Mai no vaig acabar de combregar amb tot això.

Per aquest motiu el narrador i l’Alícia comencen a freqüentar el Jazz Colón, al Barri Xino.

Intel·lectualment, els baixos fons van ser enriquidors. A alguns burgesos barcelonins els fascinaven. El Jazz Colón que explico és el que vaig conèixer. Hi havia dos nois que potser eren analfabets però que, al mateix temps, eren molt intel·ligents i tenien un tracte molt interessant. He volgut fer sortir aquests dos nois a la novel·la, i també explico un dia que vaig muntar a cavall amb ells a Sitges. Després no n’he sabut mai més res, però intueixo que amb la sida i les drogues molt probablement ja no deuen ser vius.

A L’últim mono hi ha una crítica a la transformació del Xino en el Raval. Parla de la “colonització” per part de la “progressia barcelonina”.

Quan era jove, la frontera amb el Xino era molt clara. Abans del 92 es va donar una primera colonització, i una mica més tard l’explosió va ser total. “L’esponjament” va tenir aspectes francament criminals, com ara els desnonaments cruels. Barcelona és una ciutat portuària, i sempre hi haurà delinqüència, màfies, putes i camells. L’esquema dels baixos fons s’anirà reproduint per molts canvis que hi hagi. El Xino de la dècada dels 70 era una experiència transgressora i intensa, però no era perillosa. Als 80, amb l’entrada de l’heroïna i els atracaments a gasolineres i farmàcies, la cosa es va complicar i vaig deixar d’anar-hi.

A la novel·la, l’Alícia deixa el marit per una dona. El fill, que és homosexual, s’enamora temporalment d’una dona. Com en altres llibres seus, la transformació de la identitat sexual és clau.

Té a veure amb la meva pròpia experiència. Vaig viure una etapa com a hetero, i després he viscut una etapa com a homo. El traductor de la novel·la diu que cada cosa ha de tenir un nom, i en això s’equivoca: hi ha un munt d’estats intermedis, i els bisexuals existeixen. Amb el traductor comparteixo que m’agrada molt la mecànica de passar el pensament als dits, la passió que tots dos tenim per l’acció d’escriure.