Lluís Llach: "Fem el que vulguis menys parlar de Martín Villa"

Barcelona“Has vingut a parlar del teu llibre”, ha dit el periodista Antoni Bassas durant la conversa que ha mantingut amb Lluís Llach aquest dilluns a la llibreria Ona del carrer Pau Claris de Barcelona. I, efectivament, Llach ha explicat coses sobre la novel·la Escac al destí (Univers), “un thriller medieval de lladres i serenos sense lladres ni serenos”, segons Bassas. Però l’actualitat marca l’agenda, i la declaració de l’exministre Rodolfo Martín Villa davant la jutge de la querella argentina ha dut el ressò de la cantata Campanades a morts, que Llach va compondre arran de la matança de Vitòria del 1976, quan la policia va matar cinc treballadors. “Fem el que vulguis menys parlar de Martín Villa”, diu Llach.

Dit i fet, xerra sobre l’Edat Mitjana, “un pou on l’ésser humà està desprotegit davant el poder de la creu i l’espasa”. “Tinc la sensació que estem entrant en un nou pou”, afegeix establint relacions entre el passat de la novel·la i el present pandèmic protagonitzat per personatges com Donald Trump. Hi tornarà després, quan compari “el domini de la moral i la subjecció de la cultura” que tenia l’Església amb el control de la informació que exerceix el poder tecnològic avui. “L’Església va introduir la confessió privada, que es va convertir en una caixa de cabals d’informació”, recorda, abans que l’actriu Mercè Pons i l’actor Jordi Boixaderas llegeixin un dels capítols del llibre.

Improvisar i anar fent

Preguntat sobre la manera com escriu les novel·les, Llach respon: “Improvisant”. A Escac al destí, per exemple, va començar a “matar gent” i no sabia “com resoldre-ho”. “No tinc cap coneixement d’escriptura. No tinc tècnica. Vaig escrivint”, diu, tot i que admet que algunes les ha escrit amb guió. El més important per al Llach escriptor és “l’aprenentatge”, i d’aquí ve la seva necessitat de “sortir de la zona de comoditat”. Bassas l’acompanya amb preguntes sobre la trama i la consciència de la novel·la, però, periodista com és, també li demana sobre l’etapa parlamentària. “El Parlament és un utensili molt envellit, molt segle XIX, lent en nom de les garanties, però sempre va darrere de la societat. I una altra cosa fotuda: acaba sent una maquinària al servei de l’executiu, i no hauria de ser així”, lamenta Llach.