Lluís Llach: “La veu la teniu vosaltres, no ho oblideu mai”

BarcelonaLluís Llach ha jugat a l’atac. Si les cançons fossin jugadors, aquest dissabte el míster jugava amb tot de davanters: La gallineta, Abril del 74, Venim del nord, venim del sud, No era això, companys, Que tinguem sort, L’estaca, Tossudament alçats, On vas, Que tinguem sort, Corrandes d’exili. I la davantera, esclar, ha golejat, per a gaudi dels 16.000 espectadors que omplien el Palau Sant Jordi de Barcelona.

L’ordre d’interpretació tampoc no semblava innocent. El 1968, Llach va cridar a la revolta col·lectiva per fer caure l’estaca de la dictadura franquista on estàvem tots lligats, i el 1979 va posar lletra i música a la decepció de comprovar que la Transició no podia ser aquell succedani que la propaganda deia que ens havíem donat entre tots. Aquest dissabte al vespre, al Palau Sant Jordi, 16.000 persones acompanyaven Lluís Llach fent el camí al revés, primer en la decepció i després en la solució, que no és una altra que fer tombar l’estaca tot exigint la ciutadania i la sobirania completes. O no era això, companys, la democràcia?

Llach va camí de fer-ne 74 i en fa catorze que va plegar. Els dits li llisquen pel teclat com sempre i la potència de la veu no ha acusat el pas del temps. Però el més esborronador és que passen les dècades i aquest tímid de Verges continua omplint l’escenari com només ho fan els artistes més grans i connecta amb audiències de milers de persones com si adreçar-se a les masses fos el seu estat natural. I per això, Llach ha recollit els aplaudiments al compromís i a la coherència.

Un viatge a través del temps

Per al seu públic de tota la vida, que era majoria a les graderies del Sant Jordi, ha estat com entrar al túnel del temps. No era difícil imaginar-se que alguns caps amb cabells grisos, que feien cua per entrar amb el passaport covid al mòbil, havien portat melenes llustroses, un parell de quilòmetres més avall, a l’històric concert del gener del 76, o que van ser alguns dels 100.000 espectadors que van omplir el Camp Nou l’estiu del 1985.

Les fulles tardorals escampades per sobre de l’escenari ideat per Lluís Danés eren el símbol de les flors que no han parat de néixer a cada instant en aquest país, però que han anat morint inevitablement en el camí, com la Laura Almerich i la Muriel Casals, per a qui Lluís Llach va tenir un record a Tinc un clavell per a tu i El cant de l’enyor, respectivament, cançó en què la Gemma Humet i la Ju han fet de Maria del Mar Bonet i Marina Rossell. En canvi, sentir Llach i Els Catarres interpretant Invencibles és un testimoni viu, alegre, jove i enèrgic del pas del temps, un anunci de les primaveres lliures, ara ajornades indefinidament. Repassar la lletra del No era això, companys a la llum del present convertia Llach en un visionari: “No és això, ni paraules de pau amb garrots, ni el comerç que es fa amb els nostres drets, nous barrots sota forma de lleis. I ens diran que ara cal esperar, i esperem, ben segur que esperem, és l’espera dels que no ens aturarem fins que no calgui dir no és això”.

Moments apoteòsics

El concert ha tingut moments musicals senzillament memorables. La versió jazzística d'El jorn dels miserables, que Llach s'ha marcat acompanyat en la veu i en la bateria per Joan Reig, mereix formar part de l’antologia dels directes llachians. El mateix es pot dir de l'I si canto trist, interpretat amb la companyia de la veu avellutada, clara i precisa de Joan Dausà assegut al piano. I el País petit amb Llach al piano ha estat literalment apoteòsica.

“Volia no parlar gaire, però és que no hi ha manera”, reconeixia Llach, que tota la nit ha mantingut el to unitari amb què va entrar al Parlament el 2015 en les llistes de Junts pel Sí, i que era escaient per a un acte pensat per impulsar i finançar la tasca participativa del Debat Constituent. “La veu la teniu vosaltres, no ho oblideu mai”, ha afirmat. A l'hora dels bisos, Llach ha fet un homenatge als poetes de tots els segles i l'ha personalitzat en la figura de Pere Quart, Joan Oliver, i les seves Corrandes d’exili. Però Llach, que ja havia anomenat abans tots els exiliats catalans, amb el president Puigdemont al capdavant, l'ha dedicat als migrants que moren ofegats al Mediterrani.

Llach s'ha entregat al públic i a la causa, generosament, com sempre. Com ha dit Joan Dausà, interpretant el sentiment general: “Segur que no tornes, Lluís? És molt emocionant sentir-te cantar una altra vegada”.