Lluís Homar fa ell sol de ‘Terra baixa’ un tractat sobre l’amor

BarcelonaLa temptació és gran de llegir el Terra baixa de Lluís Homar només com un admirable repte actoral. Ho posa molt fàcil perquè només ens concentrem en la naturalitat amb què passa de la innocència de la Nuri, al coratge per sobreviure de la Marta, a l’autoritat del Sebastià, a l’esperit rousseaunià del Manelic. Mínimes inflexions de veu, gestos intranscendents. De vegades només un lleu canvi en la inclinació del cap o de la mà reposant sobre la cuixa. Contenció interpretativa, gairebé nòrdica, per a uns personatges que es mostren incontinents en el seu desig de compartir amb el públic les seves passions. No es callen res. Ho sabem tot per anticipar el tràgic destí que els espera.

Però, després d’aquesta demostració de saviesa interpretativa -només a l’abast dels millors-, es percep també una lectura determinada del text de Guimerà. Buscada o no. L’adaptació signada per Homar i Pau Miró acaba per posar a disposició de l’espectador quatre maneres diferents d’entendre l’amor. Tots els fragments acaben confluint sobre com els personatges expressen el seu desig d’estimar i ser estimats. I en aquest quartet hi ha una sorpresa: la Marta és l’única amb dificultats per administrar els seus sentiments. Pesa molt més un profund sentit de resistència a l’adversitat i una gran capacitat d’adaptar les seves emocions a l’entorn més protector. Els altres tres són més clars sobre les seves aspiracions, encara que només disposin de la seva intuïció o d’un impuls atàvic per manifestar-les.

En aquest muntatge no es parla de justícia o de la dicotomia entre el món salvatge i el civilitzat. Això és un tractat sobre les passions, i el seu ponent, un actor superlatiu, entregat a la causa des d’una severitat luterana. I si hi ha un crit, és una màscara de llum, una ganyota congelada, com en un ballarí de Butoh.