Lluís Homar guia el ‘Cyrano’ a la contemporaneïtat

BarcelonaTerra baixa va ser el principi. Lluís Homar va plantar-se al festival Temporada Alta del 2014 amb una versió de l’obra d’Àngel Guimerà en què ell representava tots els papers de l’espectacle. Amb aquest muntatge, que des d’aleshores han vist més de 40.000 persones, l’actor donava forma a una idea que li rondava pel cap des de feia anys: abordar els clàssics des d’una visió contemporània i fusionar el teatre popular amb l’excel·lència. “Va ser tota una declaració d’intencions”, afirma Homar, contundent i satisfet perquè amb aquella Terra baixa ha notat “que els espectadors hi han connectat, que la gent l’ha fet seva”.

La resposta tant de públic com de crítica l’avalen -el muntatge li va valer un premi Max a millor actor i quatre premis Butaca- per seguir alimentant aquest propòsit teatral. I va ser precisament després d’una funció de Terra baixa que va veure clarament quina seria l’obra amb la qual hi donaria continuïtat. “Estava al camerino i, de sobte, vaig pensar: ha de ser un Cyrano ”, recorda l’actor. El muntatge resultant s’estrena divendres al Teatre Municipal de Girona, dins el festival Temporada Alta, on es podrà veure fins diumenge. Després viatjarà fins al Teatre Borràs, on hi farà estada a partir del 15 de desembre.

Per bastir el clàssic d’Edmond Rostand sota els mateixos preceptes que l’obra de Guimerà, Homar ha repetit equip. Així, com en el primer espectacle, Pau Miró n’ha assumit la direcció i la dramatúrgia, Lluc Castells s’ha encarregat de l’escenografia, Sílvia Pérez Cruz hi ha posat la música, Damien Bazin ha creat l’espai sonor i Xavier Albertí n’ha elaborat la il·luminació. Ara bé, a diferència de Terra baixa, en aquesta ocasió Homar no estarà sol a l’escenari. L’acompanyaran quatre actors que, en total, interpretaran fins a nou personatges. Aina Sánchez encarna Roxane, l’amor platònic del protagonista, mentre que Albert Prat es posa a la pell del comte de Guiche, l’antagonista de l’obra. El repartiment es completa amb Àlex Batllori, que dona vida a Christian, i amb Joan Anguera, que interpreta Le Bret. Així mateix, alguns actors es desdoblen per donar vida a més d’un personatge en la mateixa línia -però en menor mesura- que ja va marcar Homar a Terra baixa.

Per acostar la història de Cyrano a la contemporaneïtat, Miró ha treballat en dues direccions paral·leles. D’una banda ha posat el focus en la idea de fragilitat i de vulnerabilitat del protagonista, el mosqueter vivaç i entusiasta a qui cohibeix el fet de tenir un nas grotesc. “Tots tenim en ment muntatges anteriors de l’obra, com el de Josep Maria Flotats i el d’Oriol Broggi -apunta Miró-. Nosaltres hem agafat el text des d’un altre punt, la dualitat que acompanya el personatge. Ens hem centrat en el fet que Cyrano és un home en lluita constant amb si mateix”.

El nas és una gran ferida

Aquest combat interior no només turmenta el protagonista, sinó també la resta de personatges, cadascun dels quals, segons el director, “té el seu nas particular”. D’aquesta manera, Miró busca plasmar “les contradiccions de tots els personatges” per parlar “d’una gran ferida en què tots podem identificar-nos” i que, a parer seu, dota el muntatge d’un caràcter “molt actual”. El pes de les batalles interiors és tal que fins i tot l’escenografia n’és una metàfora. Els actors es mouen per una grada i una passarel·la d’esgrima on també s’enfrontaran cos a cos. A mesura que es vagi desfent la cuirassa amb la qual es protegeix, Cyrano també s’anirà desmuntant l’escenografia fins a deixar un escenari totalment nu.

Així mateix, l’espectacle s’apuntala sobre la bellesa i la seva fugacitat, que Miró tracta “des de la consciència del fet que va més enllà d’allò que es veu a simple vista”. Aquest eix temàtic incumbeix sobretot el personatge de Roxane. “El seu atractiu es desprèn de la seva riquesa i exigència intel·lectual. No l’hem volgut tractar com un objecte sexual”, diu el director. L’altre gran motor que condueix aquest Cyrano fins a l’època contemporània és la traducció a càrrec d’Albert Arribas. “Ens interessava no caure en la rima fàcil i aconseguir un text fluid”, assenyala Miró, que destaca la voluntat d’explicar la història del mosqueter “amb paraules del present”. Sense renunciar als versos alexandrins rimats, la nova traducció també procura desprendre’s de les inèrcies del teatre clàssic. “He intentat no perdre la brillantor del Cyrano sense que el text fos presoner de la forma”, explica Arribas.

Més contemporani que modern

Guiat per aquests elements, l’espectacle defuig la idea que la història del mosqueter és una festa. Tant Miró com Homar subratllen que a l’obra hi triomfa l’amor, però no en el sentit cursi sinó en el més ampli i generós. Alhora, el viatge per arribar-hi és fosc i dolorós. “No volem ser moderns sinó contemporanis, és a dir, que el text ressoni al públic”, assenyala Homar, que admet que encara li volten pel cap nombrosos dubtes sobre el protagonista i la seva batalla fins a l’acceptació de la pròpia debilitat. “És un personatge immens. Encara no sé quin és el seu arc i m’agrada no acabar-ho de saber, però vull pensar que al final és capaç de veure la bellesa dins seu”, reconeix Homar.