BarcelonaAmb 14 nominacions, La vampira de Barcelona és una de les favorites de la pròxima edició dels premis Gaudí, que se celebrarà el diumenge 21 de març a l'Auditori del Fòrum. Es tracta de la primera pel·lícula de ficció de l'escenògraf Lluís Danés, una immersió en l'univers gòtic de la Barcelona modernista a través del cas d'Enriqueta Martí, una de les figures més tèrboles i equívoques de la crònica negra de la ciutat, acusada de segrestar i assassinar nens.
Tens una relació estreta amb l'Acadèmia i has dirigit tres gales dels Gaudí. Què significa ara que La vampira de Barcelona sigui la més nominada d'aquesta edició?
— Em fa sentir molt estimat i acollit perquè no m'ho esperava gens. Ara em sento més part del món del cinema, al qual sempre li he tingut molt respecte i que per a mi és la suma de les coses que m'agraden i que he anat fent professionalment: la dansa, el teatre, la música i l'escultura.
Les d'aquest any no són les condicions ideals per dirigir una gala.
— No gaire, no. A mi m'agrada dirigir gales però és molt complicat i aquesta edició encara més, fins i tot per als nominats, que no podrem anar amb acompanyants i estarem separats a la platea. Em va agradar molt el que van fer els Goya l'altre dia, es va guanyar en velocitat i els agraïments van ser molt espontanis perquè tothom estava a casa i se sentia còmode. Com a nominat jo hauria preferit el format dels Goya, va ser un encert.
Com vas descobrir la figura d'Enriqueta Martí?
— Gràcies al guionista Lluís Arcarazo, amb qui havia treballat a La revolta permanent, que em va parlar d'un guió que tenia i que llavors encara sostenia la tesi que l'Enriqueta era una mena de bruixa diabòlica. Jo estava buscant una història que partís de la llegenda o el conte, que és un llenguatge en què em trobo còmode. Però en els onze anys que vam estar buscant productor vam consultar les fonts originals i el projecte es va reescriure i va passar de la llegenda a una cosa que s'acosta més a la realitat. Els primers articles de l'època eren molt sensacionalistes i morbosos, però poc després se'n van publicar d'altres de més profunds i desmitificadors.
La pel·lícula defensa que Enriqueta Martí va ser un cap de turc i que els poders fàctics de l'època van ser corresponsables dels crims que se li van atribuir.
— Jo tampoc vull pintar l'Enriqueta com una santa, però és complicat jutjar-la des del segle XXI amb la nostra moral. El que m'interessa és veure com en aquell moment neix un quart poder per vendre al públic un relat que afavoreix uns certs interessos. I també que la història passa en una Barcelona molt convulsa socialment que ve de la Setmana Tràgica, una ciutat emmurallada, miserable, una olla a pressió amb molta immigració que va dels voltants de Barcelona al Raval. Paradoxalment, al moment àlgid del Modernisme i les seves grans obres.
Durant la promoció vas esmentar entre les fonts els llibres Desmontando el caso de Enriqueta Martí, d'Elsa Plaza, i Barcelona 1912. El caso Enriqueta Martí, de Jordi Corominas. Posteriorment, ells han declarat sentir-se molestos perquè no es va comptar amb ells en la pel·lícula i ni tan sols hi apareixen citats.
— Vaig llegir els seus llibres però també les fonts originals, els 125 articles. A més, vaig parlar amb familiars de Teresa Guitart i de l'Angelita, cosa que els autors dels llibres no van fer. Però no ho dic per buscar polèmica, ells van fer un treball molt acurat i, de fet, recomano els dos llibres per comprendre millor el context històric. Ara bé, jo no vaig parlar-hi mai, amb ells. Els guionistes sí, però la pel·lícula no està basada en els llibres. I és evident que els fets són els mateixos, però la resta no té res a veure.
Abans de La vampira de Barcelona vas rodar el telefilm Laia i el documental Llach: La revolta permanent, pel·lícules molt diferents entre elles. Què les uneix?
— Crec que la voluntat d'anar més enllà de la història, que les coses que explico tinguin una segona lectura. A La revolta permanent partíem d'una cançó de Llach però anàvem més enllà per parlar dels fets de Vitòria que la van inspirar. A La vampira de Barcelona també: no és tant la història d'Enriqueta Martí com del seu context històric. Totes tres tenen en comú una alta voluntat estètica, però amb un puntal ètic que les aguanti. Laia em tocava de prop perquè m'agrada molt Espriu i soc veí de la seva casa d'Arenys. I parla de com la societat oprimeix la dona i no li permet ser diferent del que toca, una idea que és també a La vampira de Barcelona.
Alguns directors amb orígens teatrals miren de dissimular-los al cinema fent un cinema molt naturalista. Tu, en canvi, apostes per un estil desacomplexadament artificiós a La vampira de Barcelona.
— Això ja ho feia a La revolta permanent, en què projectava imatges sobre llençols. Jo entenc l'espai com un personatge més i el cinema com una experiència allunyada de la realitat. M'agrada explicar contes i que me'ls expliquin, el cinema com a comunió i com a cerimònia gairebé tel·lúrica en què s'apaguen els llums i s'obre un nou món. I en els pròxims projectes intentaré seguir per aquest camí, que em connecta molt amb Méliès, Segundo de Chomón, però també amb Spielberg o La història interminable.
De les vuit pel·lícules nominades, la teva és la que té més subvencions directes de la Generalitat i no arriben al milió d'euros. ¿Creus, com alguns productors denuncien, que s'està deixant morir l'audiovisual català?
— S'està deixant morir l'audiovisual i la cultura catalana en general, que és l'única cosa que fa que la comunitat d'un territori sigui un país. Però no només a Catalunya: la pel·lícula no ha rebut ni un cèntim del govern espanyol. Fer cinema en català és cada vegada més complicat. M'ha tocat fer la pel·lícula amb molt pocs diners i tots hem cobrat molt poc, i quan dic molt poc vull dir molt poc. Això sí, tothom va cobrar. Aquesta és una pel·lícula professional. Jo he renunciat a parts del meu sou per poder tenir una escenografia més potent, però perquè he volgut. En cap cas voldria contribuir a fer més precari l'àmbit cultural.
De tots els Gaudí als quals està nominada La vampira de Barcelona quin et faria més il·lusió guanyar?
— Particularment, el de la direcció d'art. És el que millor representa la meva visió del cinema i d'explicar visualment les històries. Però globalment diria que el de millor pel·lícula, que engloba a tothom. Si una cosa m'ha quedat clara és que això del cinema és una feina col·lectiva.
¿Tens ja algun projecte sobre la taula?
— Sí, estic treballant amb un guionista. És una història que parteix d'un conte, però està en una fase tan embrionària que potser d'aquí uns mesos no hi té res a veure. També tindrà un univers molt visual però aquest cop no es rodarà en plató, sinó en localitzacions naturals.
Per cert, ¿t'agradaria tornar a dirigir la gala dels Gaudí algun dia?
— Jo encantat, seria meravellós. Però és cert que ja n'he fet tres, potser no cal repetir-se. Les meves tres gales van fer bones audiències i van anar bé, o com a mínim no van aixecar gaire polseguera a les xarxes. Jo vaig començar l'any després de la Rossy de Palma, que m'havien ofert dirigir però aleshores no vaig poder.
Vas esquivar la bala.
— Sempre és complicat fer una gala. Jo aquest any la veuré des de la platea per primera vegada. Però espero que em facin pujar a l'escenari algun cop! Ara bé, no he fet porres ni res. De fet, no vaig voler veure l'anunci de nominacions perquè pensava que no ens nominarien a gairebé res. Tampoc entenc gaire els Goya, que no ens van nominar a res. És una cosa curiosíssima. Potser no l'ha vist ningú! Algun dia sabrem el perquè, espero.
