Els llocs del dolor de Louise Bourgeois
El Guggenheim de Bilbao reuneix en una exposició 28 de les prop de 60 ‘cel·les’ de l’artista nord-americana
BilbaoA l’exterior del museu Guggenheim de Bilbao hi ha exposada des de fa anys Maman, una aranya gegantina de la nord-americana d'origen francès Louise Bourgeois (1911-2010), i a partir d’avui se’n pot veure una filla dins les sales d’exposicions temporals. És una versió de dimensions més reduïdes que protagonitza Aranya, una de les 28 cel·les de l’artista que el museu ha reunit en una exposició temporal sense precedents, i difícilment repetible per la fragilitat d’aquests treballs, dels quals en va fer una seixentena. “Les cel·les representen diferents tipus de dolor: el físic, l’emocional i psicològic, i el mental i intel·lectual. ¿Quan l’emocional es converteix en físic? ¿Quan el físic es converteix en emocional? [...] Cada cel·la tracta de la por. La por és dolor. Sovint no es percep com a tal perquè mai deixa de disfressar-se”, va afirmar l’artista sobre aquestes peces en un dels nombrosos textos que va deixar.
La història d’aquest conjunt de peces, habitacles fets amb mobles trobats i que estan plens d’escultures i objectes personals de l’artista, es remunta a l’any 1980. Aleshores Louise Bourgeois va comprar una fàbrica abandonada a Brooklyn, la va convertir en el seu taller i va poder començar a treballar en obres de gran format. La primera de les cel·les, totes denses i impactants, Cau articulat, data de l’any 1986. Les cel·les recullen diferents accepcions de la paraula: “La d’una presó”, “la d’un monjo” i “la que fa referència a les cèl·lules”, va explicar Julienne Lorz, la comissària de la mostra juntament amb la conservadora del Guggenheim de Bilbao Petra Joos. “Louise Bourgeois era molt dura amb ella mateixa. Les cel·les són llocs perquè et puguis confrontar amb tu mateix, descobrir què t’està passant i què sents. Són un lloc de contemplació, però no és una contemplació còmoda”, va subratllar Lorz. El president de la Fundació Easton, que gestiona el llegat de l’artista, i el seu assistent durant dècades, Jerry Gorovoy, les va definir com “el polígraf” dels seus sentiments abans d’explicar quin impacte van tenir en la seva carrera: “Les cel·les van representar un punt d’inflexió pel que fa a l’escala de les obres i al mètode de treball. Per primera vegada va incorporar en la seva obra objectes que li pertanyien i les cel·les també són una manera de controlar el món poètic i simbòlic que havia creat”.
Un escenari per a les obsessions
“Les obres no arranquen d’un concepte sinó que són una resposta a com se sentia en aquell moment, i era una persona molt honesta”, va afirmar Gorovy sobre l’origen de les cel·les, en què l’artista va abordar temes com la maternitat, el sexe, l’art com a antídot de la bogeria, la memòria, la fragilitat de tot el que és viu, la por a ser abandonat, l’envelliment i la infantesa, entre d’altres. Són peces terriblement autobiogràfiques: Passatge perillós reflecteix el malestar de l’artista perquè el seu pare va mantenir una relació extramatrimonial amb la institutriu que vivia amb ells. A Bourgeois també la va marcar el fet que la mare va emmalaltir de grip espanyola. Va haver de tenir cura d’ella i, alhora, amagar-li al pare que la seva salut empitjorava. La mare, que treballava restaurant tapissos al taller familiar, és l’aranya que teixeix. Els miralls evoquen l’autoreconeixement, però també mostren angles insospitats dels objectes. Les esferes de vidre són la fragilitat i les grans esferes recorden uns testicles i també poden ser l’element masculí i el femení, o uns pits. Les cel·les són molt narratives, però Petra Joos no hi ha trobat “cap referència literària específica”.
Aquests treballs també tenen un significat “obert”, perquè Bourgeois tenia assumit que “no podia controlar què hi veuria el públic”. “No estava preocupada per la resolució final sinó que donava més importància al fet de treballar constantment”, va explicar Lorz. A més de les cel·les, la mostra inclou altres treballs que les posen en context. Al balcó que dóna a les grans escultures de Richard Serra, hi ha La destrucció del pare, una obra escenogràfica que es va poder veure a Barcelona l’any 1990, ja que la Fundació Tàpies va dedicar a l’artista una de les seves primeres exposicions.
Louise Bourgeois. Estructuras de la existencia: Las Celdas, que compta amb el patrocini de la Fundació BBVA, estarà en cartell fins al 4 de setembre i abans de Bilbao es va poder a veure al Haus der Kunst de Munic.
