Lliçons nocturnes

EscriptorVaig conèixer Joaquim Molas a finals de l’any 1970, quan jo treballava d’ajudant de Xavier Fàbregas a l’Institut del Teatre i quan ja sabia que Edicions 62 m’editava la meva primera novel·la. Alguna vegada Fàbregas i jo l’acompanyàvem a casa seva en sortir del teatre -quan el teatre s’acabava tan tard- i recordo bé aquelles passejades nocturnes perquè Molas, amb el seu cigarret als llavis, solia pontificar amb ordre i calma sobre temes de cultura o d’actualitat. Eren veritables classes peripatètiques en què el doctor Molas (jo sempre el tractava així mig de broma) posava meticulosament el punt sobre les totes les is… Com que no l’havia tingut de professor, jo mirava de treure tot el profit d’aquelles universitats nocturnes i cordials.

També recordo alguna reunió amb ell i Montserrat Roig, i un vespre amb Terenci Moix, petant-nos de riure a la plaça del Sol perquè el Terenci comentava amb tota la gràcia del món una revista del cor que acabava d’aparèixer… I un dinar amb Molas i Núria Espert en què jo discrepava amb ell, erròniament, de teoria política. De fet, des que l’any 1971 havia aparegut el meu llibre sobre Joan Brossa i, sense que mai s’acabés de formular clarament la discrepància, en la nostra relació hi bategava el meu retret que Brossa no figurés en la famosa antologia de la poesia catalana que Molas havia fet amb Josep M. Castellet. Però després, amb els anys, l’afer Brossa es va resoldre i Molas acabà acceptant que, agradés o no, l’obra d’aquest poeta era de referència obligada.

Mai vam ser amics íntims, però érem alguna cosa més que coneguts. En realitat la nostra relació es basava en el respecte mutu i sempre va tenir un aire de cordialitat. Finalment, Molas presentà la meva novel·la Sota la pols i, amb aquell to didàctic i clar, de professor experimentat, va fer entendre que una cosa era treballar amb materials reals i una altra de diferent escriure unes memòries. “Això és una novel·la -va afirmar amb contundència-. Tota l’arquitectura interior del text ho demostra”. L’última vegada que ens vam trobar, no fa gaire, vam quedar que jo el visitaria a casa seva. És una visita que, dissortadament, quedarà per fer.