Lliçó pòstuma de Jaume Vicens Vives
L'Europa estantissa i assetjada, un edifici començat per la teulada de l'economia i per això tan dèbil davant els vaivens del mercat global, té el seu origen en la postguerra mundial, quan alguns polítics i intel·lectuals van començar a fer-la i a pensar-la. Per a aquell projecte s'havia de comptar amb tothom, fins i tot amb l'Espanya franquista, que algun dia canviaria... Almenys en el terreny de les idees. Va ser així com, quan un desconegut editor de Milà, Carlo Marzorati, va tenir la gosadia de concebre una història contemporània europea escrita en francès, L'Europe du XIXe et du XXe siècle , per fer la part espanyola va anar a parar a l'únic historiador de la universitat franquista amb projecció exterior, vocació de modernitat i no contaminat per l'ortodòxia del règim: Jaume Vicens Vives.
L'elegit va agafar-se aquell repte europeista com una oportunitat d'or per bastir un assaig històric i historiogràfic sobre l'Espanya contemporània, un text de síntesi, personal i sincer, documentat i lliure, que a Espanya difícilment hauria pogut circular: de fet, no ho va fer. Escrit el 1953 en poc més de mig any, l'autor confessava a l'amic i filòsof Josep Ferrater Mora que esperava que fos el seu "treball culminant". Per problemes editorials, no es va publicar fins pocs mesos abans de la mort de Vicens Vives el 1960, i amb poca fortuna editorial. Tan poca, que fins avui ha restat ignorat, tant pel gran públic com per la professió. Una llàstima.
Ara el recupera Quaderns Crema en una edició a cura de Miquel A. Marín Gelabert, amb el títol Espanya contemporània (1814-1953) , un recorregut interpretatiu per un segle i mig de vida política, econòmica, social i cultural puntejat sempre pel context europeu. Que la recerca del darrer mig segle l'hagi deixat superat en molts aspectes no li treu interès. Vicens es comporta com un experimentat director d'orquestra: dirigeix el discurs amb seguretat, dóna un to propi als combats ideològics i als girs dramàtics, sap fins on pot esprémer cada nota. La partitura del segle XIX sona amb una tensió àgil entre carlisme i liberalisme, Església i exèrcit -aleshores contestatari-, entre l'incipient federalisme i el jacobinisme afrancesat, entre burgesia i obrerisme, entre el naixent catalanisme i el vell imperialisme castellà. És, com també passa amb la primera meitat del segle XX, una música espanyola amb indissimulat accent català, que busca l'harmonia en la diversitat i el progrés. Un autèntic plaer i tota una lliçó pòstuma.
