La Lleva del Biberó, una generació que s’apaga
Els últims soldats que van lluitar a la Guerra Civil amb 17 anys tornen a la serra de Pàndols amb 99
“Disset anys? Però si encara es prenen el biberó!”, diuen que va exclamar Frederica Montseny, exministra i líder sindical de la CNT a Catalunya, quan el 12d’abril del 1938, des del Parlament de Catalunya, va conèixer el decret de mobilització dels soldats nascuts el 1920. Aquell any, al voltant de 27.000 joves d’entre 17 i 19 anys serien cridats a files a correcuita per l’Exèrcit Republicà per nodrir les unitats dels fronts del Segre i l’Ebre, amenaçades per l’avanç franquista. Avui aquells barbamecs tenen (o estan a punt de fer) 99 anys. Ahir tres d’ells encara van tenir prou forces per pujar -amb cotxe, això sí- a la cota 705 de la serra de Pàndols del Pinell de Brai (Terra Alta).
Fa trenta anys que en aquest punt dominant de la muntanya amb vistes sobre escenaris bèl·lics com la serra de Cavalls, Cardó i el riu Ebre, s’hi celebra un homenatge a la Lleva del Biberó, coincidint amb la commemoració del 25de juliol, dia d’inici de la Batalla de l’Ebre, un dels episodis més tràgics de la Guerra Civil. Però si en la primera edició s’hi van aplegar més de 2.200 persones, entre les quals hi havia 1.000 supervivents de la Lleva del Biberó d’arreu de Catalunya (tant del bàndol republicà com nacional), ahir la xifra superava per poc el centenar. I d’excombatents, només quatre: Andreu Català, que viu a Cardedeu; Miquel Morera, del barri de Sarrià de Barcelona; Ramon Barons, de Cardona, tot ells nascuts el 1920, i Artur Tomàs, un any més gran. Testimonis d’una generació que s’apaga i de la qual, a Catalunya, queden una vuitantena de testimonis, segons els càlculs més optimistes dels historiadors.
“És llei de vida: l’any passat vam ser cinc, aquest any tres i l’any que ve Déu hi farà. Si hi som, en parlarem, i si no hi som, jo prego pels altres que encara quedin”, va llegir en el seu discurs d’homenatjat Miquel Morera. “Sí, soc biberó, però em vaig incorporar a la columna Macià-Companys com a voluntari un any abans que em cridessin a files. Hi vaig anar amb el pare. Tenia 16anys”, comenta més tard en una conversa una mica més distesa entre familiars i curiosos -bona part d’ells historiadors- que ahir van acudir a l’acte.
Al seu costat, Andreu Canet recorda que va marxar al front amb “una manta, una muda, un plat, un got, una cullera i una forquilla”. En el seu batalló al front del Segre eren 130. Només en van tornar 48. “En acabar la guerra, quan tenia 18anys, em van extremunciar i em van donar per mort. Però mira, estic a punt de fer-ne 99. He tingut un àngel que m’ha acompanyat i protegit tota la vida; si no, no s’entén que encara sigui aquí”, explica amb una veu molt fina però clara. “He fet les meves memòries, que no he volgut publicar. Les he donades als fills i als nets. N’he imprès uns exemplars per als besnets, que no els podran llegir fins que tinguin vuit anys. Però llavors jo ja no hi seré”, afegeix.
“Aquest any, per primer cop, no tenia clar que poguéssim fer l’acte amb supervivents de la Lleva del Biberó, perquè, amb 99 anys, avui són aquí i demà poden no ser-hi”, comenta l’historiador David Tormo, director del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre, una de les entitats organitzadores de l’acte juntament amb l’Ajuntament de Pinell de Brai, del Consell Comarcal de la Terra Alta i la Generalitat de Catalunya. “Inevitablement, els pròxims anys, quan ja no quedin testimonis directes, aquest acte perdrà força. Però serà un bon lloc per continuar defensant valors més genèrics i universals com la pau”, comenta Andreu Caralt, periodista i autor del llibre 3.669 biberons.
Homenatge a l’última supervivent de Ravensbrück
Conxita Grangé, l’última supervivent catalana dels camps de concentració nazis, serà homenatjada avui al Museu Hidroelèctric de Capdella, a la Vall Fosca. Grangé va néixer el 1925 a Espui. Amb la seva tieta, Elvira Ibarz, i la seva cosina, Maria Castelló, va fer d’enllaç dels maquis i els guerrillers durant la Segona Guerra Mundial des de l’Arieja. El 24 de maig del 1944 les tres dones van ser detingudes pels milicians de Pétain, després d’un tiroteig a casa seva, on hi havia amagats alguns dels membres del 14è cos de guerrillers. Van ser interrogades i torturades per la Gestapo i les van enviar amb tren a Ravensbrück. Hi van entrar el 9 de setembre del 1944. Quan Ravensbrück va ser destruït per l’aviació aliada, la Conxita i l’Elvira van caminar durant setmanes cap a Berlín. Maria va morir a París. Grangé va tornar a Tolosa de Llenguadoc, on encara viu, i es va casar amb un antic guerriller català. Ha rebut diverses condecoracions i ha lluitat per mantenir viva la memòria de les deportades.
