El lleó de sant Marc es queda sense urpes

BarcelonaUna segona representació té avantatges i inconvenients per a l’anàlisi. Sense la pressió de l’estrena, els intèrprets es poden mostrar més lliures, tot i que el cronista ha de fer un exercici d’abstracció dels comentaris previs, en el cas d’aquest Otello, ben galdosos. Per afegir més llenya al foc, el protagonista, José Cura, estava indisposat, reemplaçat a última hora per un Marc Heller previst per a una sola funció. El tenor nord-americà compta amb una veu més pròpia d’un teatre de província alemanya (amb tots els respectes), de timbre descolorit, amb un centre emès tan cap endins que la dicció pateix, mentre que els aguts estaven col·locats molt amunt (i alguns atacats amb esforç). Ateses les circumstàncies, Heller se’n va sortir amb dignitat, però Otel·lo necessita molt més.

L’antagonista tampoc va ser per tirar coets: un Marco Vratogna curt pels extrems, de cant monolític i sense la sibil·lina capacitat d’insinuació d’un Iago convincent. Per sort, la Desdèmona d’Ermonela Jaho va aportar unes necessàries dosis de bàlsam vocal, sobretot en un delicat Ave Maria farcit d’ingràvids pianíssims, que no contradiu la falta de gruix en centre i greu evident en altres passatges.

La grisor del resultat artístic de la funció era, en el fons, un senyal d’alerta sobre la política de càsting del Liceu, afectada per massa canvis en els repartiments. Cap dels Otel·los anunciats al programa general (i només una Desdèmona) ha fet acte de presència, mentre que entre els papers secundaris hi havia una munió de cantants de l’Est, la necessitat de la presència dels quals no va ser gens evident, sobretot el Cassio de timbre llenyós i estil desbaratat d’Alexei Dolgov.

Sense detalls expressius

Des del fossat, Philippe Auguin va aconseguir tota una fita: dirigir una partitura d’una riquesa desbordant sense oferir cap mena de detall expressiu. Amb l’eficàcia dels millors guàrdies de trànsit, el director francès va quadrar tots els elements a les seves ordres al preu d’un discurs impàvid on tota èpica i lírica van ser evacuats sense miraments.

Cal admetre, tanmateix, que l’orquestra i el cor van respondre bé, amb mèrit especial per a la formació de Conxita Garcia, situada tota l’estona en les inacabables fileres de lliteres que centraven l’escenografia de Harald Thor.

Desencís vocal, musical i també dramàtic. La producció d’Andreas Kriegenburg situa la trama en un camp de refugiats sense que, a la pràctica, els motius quedin mai justificats (a més, l’ús recurrent dels nens és simple manipulació emocional), mentre que les escenes individuals tenien la força tràgica d’un misto mullat. Una funció per oblidar.