El Lleó d’Or celebra la tendresa de Chloé Zhao i Frances McDormand

VenèciaLa 77a Mostra de Venècia serà recordada per haver sigut el primer gran festival de cinema de l'era postcovid. Deixant enrere la seva tendència al caos organitzatiu, el més llatí dels vells certàmens europeus ha donat tot un exemple d'eficiència a l'hora d'establir i fer respectar les mesures de la “nova normalitat”: catifes vermelles amb distància de seguretat, omnipresència de mascaretes, platees amb aforament reduït... Tanmateix, és improbable que la 77a Mostra sigui recordada pel discret i molt desigual conjunt de pel·lícules que han format la competició oficial, obres que, moltes vegades, semblaven més interessades en sacsejar la consciència de l'espectador o abraçar una tendència triomfant del cinema d'autor que no pas en obrir portes per a l'expressió fílmica. En aquest sentit, les paraules amb què Martin Scorsese va respondre ahir a la pregunta “Què és el cinema?”, en un vídeo projectat a la gala de cloenda, van sonar com un veritable toc d'atenció: “El cinema és molt més que una forma d'entreteniment o una via de transmissió de missatges. En la seva millor versió, el cinema ha de ser una font d'esbalaïment i inspiració, no ha de ser reconfortant sinó revelador”.

Per sort, el jurat presidit per l'actriu australiana Cate Blanchett va saber destacar les poques espurnes d'esplendor vistes a les pantalles de la Mostra, començant pel merescut Lleó d’Or lliurat a la cineasta d'origen xinès Chloé Zhao per Nomadland. La seva tercera pel·lícula, una alenada de tendresa en un panorama fílmic dominat pel nihilisme i la desesperança, demostra que el ferm compromís humanista amb la realitat continua sent, set dècades després del sorgiment del neorealisme italià, una font inexhaurible d'imatges eternes. A Nomadland, la directora de The rider s'endinsa en la precària però incorruptible realitat d'una comunitat nòmada formada per gent gran de classe treballadora que ho va perdre tot en la crisi econòmica de finals de la primera dècada del segle XXI. Un retrat ple d'honestedat que toca el cel gràcies a la feina de l'actriu Frances McDormand, que omple de matisos la memorable figura de la Fern, una dona que troba en la carretera un petit antídot per a la melancolia causada per la mort del seu marit i la pèrdua del seu antic modus vivendi.

L'art del bon palmarès

Més enllà del premi a Zhao i McDormand, el palmarès de la Mostra va oferir altres alegries cinèfiles com el Lleó de Plata a la millor direcció per al japonès Kiyoshi Kurosawa per Wife of a spy, un encisador drama històric amb tocs de thriller d’espionatge ambientat al Japó de la Segona Guerra Mundial. A mig camí entre l'homenatge a la sèrie B del Hollywood clàssic i l'exercici de modernitat fulgurant, Kurosawa compon un film de gran bellesa i complexitat que revela les atrocitats comeses per l'exèrcit japonès durant el conflicte. D'altra banda, amb un jurat presidit per Blanchett, no es podia esperar menys que uns guardons exemplars en les categories interpretatives. Així, l'actriu londinenca Vanessa Kirby –la princesa Margarida a la sèrie The crown– es va endur el premi a la millor actriu per la seva impetuosa encarnació d'una dona afectada per la fatalitat a Pieces of a woman de l’hongarès Kornél Mundruczó, mentre que l'italià Pierfrancesco Favino va ser premiat per la seva intrigant interpretació d'un cap de la policia romana a Padrenostro, de Claudio Noce. També cal celebrar els premis per a Dear comrades del rus Andrei Kontxalovski, premi especial del jurat, i per l'indi Chaitanya Tamhane, millor guió per The disciple, mentre que l'única taca negra del palmarès va ser el Gran Premi concedit a Nuevo orden, en què Michel Franco confecciona un capritxós teatre de la crueltat per denunciar les desigualtats socials i la violència sistèmica que imperen al Mèxic actual.