La llengua de signes entra en escena

BarcelonaDos funcionaris repassen expedients a l’escenari i, de sobte, topen amb la història d’un personatge misteriós. Al seu darrere, dues ombres els acompanyen. Sense elles, els espectadors sords que assisteixen a la funció es quedarien a mig camí per esbrinar què s’amaga rere la figura de Ming-Li, la protagonista de La nena dels pardals. Fa més d’un any i mig que el muntatge volta pels teatres catalans, però fins fa poques setmanes no era accessible al públic amb discapacitat visual o auditiva. Ara, el festival Simbiòtic l’ha fet, juntament amb Màtria de Carla Rovira, totalment accessible. Això significa que n’ha elaborat l’audiodescripció per a persones cegues i hi ha incorporat un sistema de bucle magnètic -per a usuaris de pròtesis auditives-, sobretítols i intèrprets en llengua de signes.

A diferència de la resta de sistemes, per sumar la interpretació en llengua de signes els responsables de cada muntatge segueixen un procés d’inclusió dels intèrprets a l’escenari. “Havíem fet altres espectacles amb llengua de signes, però els intèrprets es quedaven sempre en un racó de l’escenari”, explica l’actriu de La nena dels pardals, Txell Botey. En aquesta ocasió, cada intèrpret acompanya un actor i tots dos comparteixen escena i moviments. “A vegades els integrem a la dramatúrgia i a vegades és com si fossin una ombra”, diu Botey, que subratlla que el procés per incloure els intèrprets ha estat “molt bonic i alhora enriquidor”.

Perquè la llengua de signes es fusioni amb el muntatge cal repensar la posada en escena plantejant la presència dels intèrprets de llengua de signes. La directora de Barcelona (contra la paret),Lali Álvarez, que va adaptar l’espectacle l’any passat -es podrà veure el 13 i 14 de desembre dins el programa de Barcelona Districte Cultural-, explica que es van centrar a utilitzar l’espai per introduir els intèrprets en la dramatúrgia. “Volíem que la seva presència tingués sentit, que no fossin un bolet a l’escenari”, diu Álvarez. El paper dels intèrprets “no consisteix a fer una traducció simultània”, explica la directora, que subratlla que a banda de signar el text de l’obra “també traslladen als signes les emocions dels personatges”.

Passar per un procés d’adaptació d’aquestes característiques els ha servit a les directores per tenir-ho en compte de cara a futures creacions. Álvarez, per exemple, va optar per no fer servir el llenguatge parlat a la seva següent creació, Hui Bassa. L’experiència també ha marcat la creadora i directora de Màtria, Carla Rovira, que és la primera vegada que passa pel procés d’adaptació. “T’adones dels privilegis que abans no veies, t’obre el cervell. He après codis que no tenia ni idea que existien”, afirma Rovira.

Un llenguatge escènic més

El proper pas per fusionar les dues interpretacions -la de signes i la teatral-és crear tenint en compte els dos llenguatges i, per tant, integrant la llengua de signes com una altra forma d’expressió escènica. És el que estan fent Les Impuxibles amb Suite Toc núm 6, un muntatge que estrenaran al març a la Sala Beckett. “Volem fer-lo accessible des del principi i que la llengua de signes tingui un paper molt protagonista”, explica Ariadna Peya, de Les Impuxibles. Si bé la companyia ja havia introduït la llengua de signes en altres ocasions -a Painball, per exemple, apareixia en un moment puntual-, fins ara no havien creat un espectacle on tingués un rol principal. “Encara no sabem què en sortirà, perquè el muntatge es troba en estat embrionari -diu Peya-. Però volem que la llengua de signes retroalimenti els altres llenguatges escènics i funcioni com un més”.

D’aquesta manera volen traçar “una mirada diferent, enriquidora i inclusiva” que reivindiqui “la diversitat i els punts de trobada”. I no passa res si part del públic no entén la llengua dels signes, perquè la idea del projecte va més enllà: la clau és incloure i donar a conèixer un llenguatge fins ara invisible per explicar històries a l’escenari.