La llengua perd Antoni M. Badia i Margarit

BarcelonaLa condició de savi i de referent poques vegades es pot atribuir amb tanta propietat com en el cas d’Antoni Maria Badia i Margarit, una de les figures cabdals de la cultura catalana. Filòleg i lingüista d’història i gramàtica, rector de la Universitat de Barcelona (UB) i compromès amb la llengua i el país, Badia i Margarit va morir ahir als 94 anys a Barcelona. Deixa un llegat fonamental i una llarga llista de deixebles que han après de les seves lliçons i de la seva tasca de recerca, i que avui el recordaran en el funeral que es farà a l’església del Pi. “Això és el tresor que deixo, tots els que s’han format a prop meu”, explicava fa cinc anys al programa Savis de Televisió de Catalunya.

“Ens ha permès entendre que el català era una llengua amb tota la força i la potència de qualsevol altra llengua romànica, i li devem molta de la convicció que avui tenim sobre el futur del català”, recordava ahir el conseller de Cultura, Ferran Mascarell. Certament, Badia es considerava “moderadament optimista” sobre el futur de la llengua. Ell mateix va contribuir a aquest futur amb “ciència i passió”, perquè sense passió no s’hauria pogut salvar una llengua que, com deia ell mateix, s’ha vist sempre presa de tantes dificultats. També va ser importantíssima la seva feina com a rector de la UB entre el 1978 i el 1986, anys en què pràcticament tocava refundar la institució, adaptar-la a la democràcia i convertir-la en una eina per a la normalització del català, en una època en què la llengua dominant a les aules era el castellà.

La biografia de Badia recorre les convulsions del segle XX. Va néixer a Barcelona el 30 de maig del 1920. Va viure la proclamació de la República l’any 1931 quan estudiava a la Mútua Escolar Blanquerna d’acord amb els criteris pedagògics d’Alexandre Galí. El compromís amb la llengua ja el tenia quan va començar a estudiar filologia romànica en una Universitat de Barcelona que l’any 1939 “feia pena”. Havia esdevingut “una apologia del nou règim instaurant”, recordava Badia cinquanta anys després en un article titulat La meva universitat i la dictadura.

Llum en la foscor del franquisme

El franquisme havia començat la demolició cultural, i l’exili havia privat el país de bona part dels seus referents. “Sofríem enormement la manca de professors”, es lamentava Badia, que va tenir com a companys d’aula Joan Ainaud, Maria Aurèlia Capmany, Miquel Dolç, Pere de Palol i Jaume Bofill, entre d’altres. També va compartir estudis de filologia amb Maria Cardús, amb qui després es va casar. Ella va sacrificar la carrera per ser mare i, com reconeixia ell, per ajudar-lo en la seva feina.

Badia es va llicenciar l’any 1943 i, de seguida, a proposta del degà de la facultat, es va incorporar com a ajudant de classes pràctiques. També ho van proposar a Maria Cardús, però ella va decidir renunciar-hi. Ell ja no va abandonar la universitat. Un cop llicenciat, va començar a preparar una tesi sobre morfologia històrica de la llengua, guiat per Dámaso Alonso, i el 1948 ja era catedràtic de gramàtica històrica de la llengua espanyola.

Aquells primers anys com a docent i investigador no van ser fàcils, i de fet li van provocar problemes de consciència “gruixuts”. Badia explicava que eren temps de ser un catedràtic “químicament pur”, de dedicació gairebé exclusiva a l’ensenyament de la matèria sense ocupar-se de la realitat social. Tenia la sensació d’estar embrutant-se les mans treballant en el sistema universitari franquista. Tanmateix, cal valorar tots aquells professors que, com Badia, van decidir quedar-s’hi, perquè de la seva feina se’n van poder beneficiar molts alumnes. Per a ells van ser una llum en la foscor de la postguerra. “La meva voluntat de compartir el destí del país, en tots els aspectes, bons i dolents, amb els meus compatriotes, la trobo ben reflectida en el famós poema Assaig de càntic en el temple, de Salvador Espriu”, va escriure Badia per explicar el que sentia.

El compromís amb la llengua, que ja li venia dels anys de batxiller, es va fer més ferm a mesura que es feia més contundent la persecució i la vexació que patia la llengua. La seva manera de lluitar va ser des de la ciència, elaborant amb la exhaustivitat que va caracteritzar tota la seva trajectòria la Gramática histórica catalana que va publicar, en castellà, l’any 1951 (traduïda al català el 1981), i dedicant la seva vida a “salvar els mots”. Com va recordar quan va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2003, “fa segles que el destí dels catalans és lluitar per la llengua”.

Dignificar la llengua

El seu camp de recerca va ser ampli, des de la comparística i la història de la lingüística a la sociolingüística i la geografia lingüística, passant per l’onomàstica. Però sens dubte va ser en la gramàtica on Badia va desenvolupar una recerca més rellevant, pont necessari entre Pompeu Fabra i el present.

En aquest sentit, la seva primera obra cabdal és la Gramática catalana del 1962, publicada en castellà per l’editorial Gredos. Entre els propòsits dels dos volums d’aquesta gramàtica, que ja es feia ressò dels nous corrents lingüístics de l’època, hi havia la voluntat de dignificar el català en l’àmbit de les llengües romàniques, i l’obra es va convertir en la porta d’entrada al català d’hispanistes d’arreu del món. Un altre objectiu de la gramàtica Badia era el bon ús de la llengua i l’eliminació d’interferències.

Paral·lelament, va fer estades en universitats alemanyes i nord-americanes, va engegar projectes com l’ Atles lingüístic del domini català, amb Germà Colón, i es va interessar per la solicolongüística en obres com La llengua dels barcelonins (1969).

El prestigi personal, professional i acadèmic adquirit el va convertir l’any 1977 en el candidat ideal al rectorat de la UB que sortia de la llarga nit del franquisme. Com a rector, Badia va tirar endavant la renovació de la universitat. Va dedicar vuit anys a bastir tot un nou edifici acadèmic en defensa d’una universitat científica, catalana i universal que va culminar en els estatuts de la UB del 1985. Tanmateix, deia Badia, no tenien tan poder com deien els papers. Després de la seva etapa com a rector, va presidir la Secció Filològica de l’Institut de les Lletres Catalanes (1989-1995) i a poc a poc van arribar reconeixements com ara el premi de la Fundació Lluís Carulla per les seves aportacions científiques al coneixement de les llengües romàniques (1995) i el premi de la Fundació Catalana per a la Recerca (1996), i més tard el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2003) i la Medalla d’Or de la Generalitat (2012).