"Hi ha professors que no han fet mai classe en català"

Dossier La llengua dels immigrants: com sumar-los al català Desplega

1.

La llengua dels immigrants: com sumar-los al català

2.

"Hi ha professors que no han fet mai classe en català"

3.

"Ja n'estic tipa de demanar que em parlin en català, ho trobo denigrant"

4.

Les onades migratòries i l’afebliment del català: què ha passat?

5.

Català sí, igualtat també

6.

L’exclusió i el rebuig condemnen el català

La Najat fa quatre mesos que ha arribat del Marroc. L’Ikram ja fa dos anys i, en àrab, l’ajuda a comunicar-se a l’aula d’acollida de l’Institut La Pineda de Badalona. També fan equip per entendre’s el Xiang Yi i la Tània, fills de xinesos. Amb la Cristy, d’Hondures, completen una de les hores de reforç que imparteix Òscar Bermell a uns 30 alumnes dels quatre cursos d’ESO. Amb un miler d’estudiants, La Pineda és un dels instituts d’alta complexitat que pot dedicar un professor a ensenyar català als nouvinguts perquè puguin seguir el curs.

Només la Cristy s’atreveix a respondre’ns alguna cosa en català. Als alumnes que tenen de base una llengua romànica els és molt més senzill, però l’Òscar diu que els que progressen més són els que l’aprenen a la vegada amb el castellà. Alguns acabaran sent competents en català, però difícilment el parlaran fora de l’aula si no es belluguen del barri. Cap d’ells fa activitats extraescolars, ni tampoc miren vídeos en català. L’Òscar els intenta enganxar amb sèries com Polseres vermelles. Al pati i als passadissos no se sent cap alumne parlant català. “Molts ho veuen com una imposició. Em diuen: «Si tothom parla castellà, per què l’aprenc?» La llengua no té continuïtat a fora. Em sento com Astèrix i Obèlix a la Gàl·lia, i l’aula és el poblat”, diu l’Òscar, que no perd l’entusiasme per aquesta feina.

Inés Molins va ser professora de català a La Pineda durant 30 anys i es va jubilar el 2018. Ella va viure l’arribada de la immersió des d’aquesta escola de “sobre l’autopista”, diu per remarcar l’origen humil de les famílies. Sobretot hi anaven fills d’immigrants. Avui, el 38% de badalonins han nascut fora de Catalunya. “Aquí realment mai no s’ha parlat català. Els catalanoparlants els tenim comptats”, afirma. Aquells immigrants –“molts dels quals avui encara no han parlat mai català”, diu– sí que, en canvi, creien que la llengua era important. “Perquè els seus fills poguessin ser competitius, el català afavoria la seva vida social i professional”, recorda. “Quan arriba la immigració internacional, en canvi, veuen que al pati el català no els serveix”. I a les aules, ja costa. “Jo sé que hi ha professors que no han fet mai classe en català”, diu. “Hi ha gent que veu més prioritari el contingut que la forma”, i la forma seria el català. Dins del claustre és un tema espinós, i des de fora, de l’administració, ningú se n’ha preocupat fins ara.

Els professors de català han hagut de tenir mà esquerra per no obrir un conflicte lingüístic. “Mai m’he posat dura perquè canviïn de llengua. Això sí, jo sempre els he parlat en català i els he renyat en castellà, per no fer més antipàtic el català. Als nens no els atraparàs per la llengua sinó per la química, per les emocions”, afirma la Inés. Assegura que si ara tornés a començar, seria mestra d’educació física perquè la unió que ha vist entre els alumnes amb la pilota no l’ha trobat mai. Per això mateix la lingüista Carme Junyent davant la sentència del 25% de castellà –que veurem si s’acaba revertint– defensava que s’escullin bé les assignatures, i que no sigui mai en les orals, com l’educació física, espai ideal per a l’aprenentatge de la llengua.

“Des de l’escola hem fet el que hem pogut –defensa la Inés–. No ha sigut fàcil ser professora de català en aquests entorns. Els nanos no l’han vist necessari, sinó una assignatura difícil que suspenien i es podien estalviar”. Per a ella, l’entorn familiar és crucial. Els joves no només s’han d’adaptar lluny de les seves arrels, sinó que s’hi sumen situacions dures. “Com diu la Carla Simón, l’important són les històries, què els passa a aquests nois i noies: alguns van a la cua de Càritas, viuen desnonaments, n’hi ha que estan millor aquí que a casa...” I malgrat tot, hi ha casos d’èxit que a ella la fan feliç. “Quan m’escriuen exalumnes ho fan en català!”, exclama. “Estic segura que arribaré a un hospital o a una residència i em trobaré algun exalumne, i sé que em tractarà bé, perquè jo sempre els he tractat bé”. La vocació no es jubila mai. / LAURA SERRA

Quedem amb el Zhou Youtong en una de les dues cafeteries 365 que regenta al centre de Santa Coloma de Gramenet. Fa 19 anys que va venir a Catalunya per treballar, té tres fills catalans i és el president de l’Associació de Xinesos, però prefereix venir amb un seu company perquè li costa entendre i parlar el català i el castellà. Ting Huang, que es fa dir Agustín i és vicepresident de l’entitat, fa 15 anys que va aterrar aquí, va marxar 8 anys a Extremadura i en fa tres que va tornar. Té una gestoria que en un 90% dels casos atén xinesos però és fluid en castellà. “Sentim molt poc el català. Els organismes i els comerços, quan veuen que som xinesos, ja saben que ens han de parlar castellà”, diu. Mai els parlen català? “No sol passar. A Santa Coloma hi ha molts immigrants i la majoria parlen castellà”.

La comunitat xinesa de Santa Coloma és nombrosa, entre 5.000 i 6.000 persones (prop del 4% de la població), i es concentra sobretot al barri del Fondo. L’Agustín reconeix que els costa sortir d’aquest nucli, per la dificultat de l’idioma i per “mentalitat”, però nega els prejudicis que els xinesos només vagin de casa a la feina. “Estem oberts, ens agrada el català”, afirma.

A pocs metres d’aquí hi ha el Consorci per a la Normalització Lingüística L’Heura, un dels primers que es van obrir i que l’any 2019 va tenir 2.000 alumnes. També va ser pioner en crear un programa específic per atreure la comunitat xinesa. Fa quinze anys veien que el barri s’omplia d’immigrants que venien de la província de Zhejiang, però no tenien cap alumne xinès. El Pla Yingxin va suposar un revulsiu: van apostar per una professora que parlés xinès i que fes de dinamitzadora. Havien d’acollir-los en xinès, adaptar les classes al desconeixement de l’alfabet, ensenyar-los primer la comunicació de supervivència, fins i tot fer classes a les seves botigues i ensenyar-los el vocabulari diari. És el que fa l’Anna Lanau.

“Amb una bona estratègia es pot arribar a qualsevol comunitat”, diu la directora en funcions de L’Heura, Noemí Ubach, que va aterrar a Santa Coloma fa 30 anys. No es tracta només de fer classe sinó d’ajudar els alumnes a fer vincle amb les entitats assistencials i de la societat civil de la ciutat. “Portem les pràctiques lingüístiques fora de l’aula. Volem fomentar que coneguin la nostra cultura, però també conèixer la seva. Volem fer l’Any Xinès i Sant Jordi. No només l’administració ha d’acollir lingüísticament, la societat ha de trobar espais d’acollida perquè puguin practicar-lo”, afirma, sigui amb tallers de cuina, amb la colla castellera dels Laietans, amb el voluntariat per la llengua... “Els immigrants arriben sols i tenen dificultats. Nosaltres els oferim una comunitat, un vincle, un lloc on fer preguntes”, explica Ubach.  

Al llarg de 15 anys, han tingut 1.700 estudiants xinesos, tota una fita tenint en compte que “la realitat sociolingüística és la que és”, admet Ubach. L’esforç és molt gran i pot semblar un granet de sorra, però de mica en mica creu que es guanyen el “posicionament positiu” envers la llengua dels estrangers. “La segona generació parla perfectament català i castellà, i el meu fill amb accent extremeny!”, diu l’Agustín. El nano fa música i dues hores de classe extraescolar de català. Va a una concertada del barri, el col·legi Les Neus, i el pare assegura que majoritàriament s’hi parla català. Ell també té “ganes d’aprendre el català”. “Noto que és important. Tots els treballs dels fills són en català, i el xat del col·legi. És una llengua oficial. És molt important. Som aquí, no?” / LAURA SERRA

La Giulia Casu fa cinc anys que és a Barcelona, des que va venir per fer la residència de ginecologia. Entre Londres i Barcelona, va triar Barcelona perquè tenia bones referències de l’àrea de medicina maternofetal del Clínic. Avui treballa a la Quirón, on passa consulta i fa guàrdies, però no s’acaba de llançar a parlar català. Parlem en castellà, l’idioma que havia estudiat abans de venir a Catalunya i l’únic que s’exigeix per exercir. Cada any venen de fora de Catalunya prop de 600 metges per fer el MIR, i la disposició que demanava el C1 de català als professionals s’ha anat demorant. “Sabia que existia el català, però em pensava que era més aviat un dialecte, com passa a Itàlia, no un idioma diferent. Crec que a l’estranger no se sap, jo no em pensava que s’estudiés a les escoles”, diu.

Als hospitals on ha estat, s’ha trobat que les reunions, els informes i la informació eren en català, cosa que al principi li va suposar una dificultat. “Mai ho he viscut com una discriminació, és natural”, afegeix. “Em costava d’entendre”, reconeix, però se n’ha sortit gràcies a la proximitat amb el castellà i l’italià. Ella tampoc no ha tingut mai cap problema per parlar castellà a la consulta, i menys ara que entén el català, encara que es perdi matisos: “La majoria de gent que veu que no parles català, intenten entendre’t. Quan ve gent de l’entorn, de Vic, Lleida, Granollers, et parlen en català i m’agradaria contestar-los en català. Però no m’atreveixo a parlar-lo perquè sento que no l’he estudiat i em sap greu parlar malament”. 

La parella de la Giulia és d’aquí i, si s’acaba quedant a viure a Barcelona i té fills, creu que intentaria aprendre l’idioma amb la canalla i que no li seria difícil. Tanmateix, ara “no és prioritari”: “Estaria bé saber-lo, però no és imprescindible”. / LAURA SERRA

La Ouasima Napip és mare de tres fills. Va venir del Marroc l’any 2008 i des que va arribar a Barcelona va haver de canviar la seva vida per complet. Els seus fills van a l’escola en català i ella, per aprendre’n i poder donar-los un cop de mà, va decidir apuntar-se a les classes de català elemental que imparteix la Fundació Pere Tarrés al seu centre socioeducatiu del Raval.

Des que va començar, ara ja fa quatre anys, l’esforç ha donat els seus fruits. “Ara ja ho entenc tot. He pogut ajudar els meus fills amb els deures de l’escola i em puc relacionar millor amb els altres pares”, explica la Ouasima. Afirma que també li ha servit per “fer tots els papers dels metges” i altres documents burocràtics que li costava més entendre. “També em va molt bé per conèixer la cultura d’aquí”, afegeix, fent un esforç per no equivocar-se de paraules. Aprofita aquest espai per practicar-lo i sempre que pot, a casa, el parla amb la seva filla perquè, com lamenta: “Quan la gent em veu pel carrer amb el mocador tothom em parla en castellà, i així no puc practicar tot el català que aprenc aquí”. “Em sap molt greu que passi això”.

Des de la fundació, que des de fa més de trenta anys es dedica a l’educació en el lleure, creuen que és imprescindible una atenció integral, “i això passa per acompanyar les famílies”, diu la coordinadora dels centres socioeducatius, Rebecca Alonso. Per això el 2020 van començar les classes de català al Raval, perquè les famílies ho van demanar. Cada dimecres, a dos quarts d’onze del matí, aprofitant que els fills són a l’escola, un educador imparteix classes a qui ho requereixi. Són classes de comprensió lectora i conversa, principalment, perquè intenten tenir un sentit molt pràctic per a la vida de les famílies, que sobretot volen aprendre català per poder “ajudar els seus fills”, però no deixen de banda les tradicions i la història de Catalunya. Aprofitant que és Carnestoltes, la Ouasima llegeix un text que li ha encarregat la mestra sobre la festa.

Espais de lleure i aprenentatge

Mireia Planas, l’educadora que imparteix les classes de català, creu que la clau del taller és la proximitat entre les famílies i les voluntàries. “Treballar amb els fills i les famílies des d’un mateix lloc facilita molt les coses”, opina. I aquest model ha donat els seus fruits. Un exemple d’èxit l’encarna la Fàtima El Gdari. Ella va arribar del Marroc amb cinc anys, juntament amb els seus pares, per començar la vida des de zero. Va entrar a l’esplai Erol de Mataró amb 14 anys per complementar la seva educació gràcies a la recomanació del seu tutor d’ESO, i en va acabar captivada. “A l’escola parlàvem català, però era un català molt acadèmic. L’esplai em va ajudar a agafar més fluïdesa i enriquir el meu lèxic, i n’estic molt agraïda”, explica. No és estrany, doncs, que avui hi faci de monitora, mentre està estudiant el grau d’educació social a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL.

La Fundació Pere Tarrés des de sempre ha defensat el català com a llengua integradora, i ho continua fent. Però, tal com diu Planas, més enllà de la disponibilitat de recursos hi ha la voluntat dels nous parlants: “Aprendre català no és una cosa que només depengui de nosaltres. Sense un esforç de les persones que en volen aprendre, és difícil fer el pas per acostumar-se a parlar-lo”. Una idea que Fàtima El Gdari comparteix: “La riquesa cultural que aporta poder-te desenvolupar bé en molts idiomes és molt gratificant, per això cal posar-s’hi sempre que es pugui”, defensa. / GERARD MIRA