El llegat espectacular de Daniel-Henry Kahnweiler, l''homenot' amic de Picasso

BarcelonaDaniel-Henry Kahnweiler (Mannheim, Alemanya, 1884-París, 1979) va ser més que un galerista llegendari. Va ser, sobretot, “un home de cultura”, com diu Brigitte Leal, conservadora general honorària de Patrimoni de França i la comissària de la gran exposició que el Museu Picasso dedica al llegat del galerista, titulada Daniel-Henry Kahnweiler. Marxant i editor. Es tracta d’una mostra excepcional perquè inclou 98 obres del Centre Georges Pompidou de grans artistes com André Derain, Juan Gris, Henri Laurens, Fernand Léger, André Masson, Paul Klee i del mateix Picasso. També 65 llibres de bibliòfil i altres publicacions de la biblioteca del museu parisenc. La mostra, que es podrà visitar fins al 19 de març, és també la primera a Barcelona dels actes commemoratius del 50è aniversari de la mort de l’artista malagueny. “És una de les grans exposicions que es poden veure avui a Europa”, comenta el director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon.

"Kahnweiler parlava quatre idiomes perfectament, havia estudiat filosofia i impressionava els artistes. Era molt europeu, pacifista, d’unes conviccions polítiques molt fortes”, subratlla Leal. També recorda que al llarg de les dècades van passar per les mans de Kahnweiler “milers d’obres” i que va “orquestrar col·leccions senceres” i va donar forma a “gustos i esperits d'arreu del món” a través de les seves tres galeries: la primera portava el seu nom, una sala minúscula de setze metres quadrats, i més endavant van arribar la Simon i la Leiris. Kahnweiler i Picasso es van conèixer l’estiu del 1907, pocs mesos després que el malagueny pintés al seu taller del Bateau Lavoir Les senyoretes d’Avinyó. Kahnweiler era tres anys més jove que Picasso i el va visitar després d’haver sentit a parlar de la radicalitat de Les senyoretes d’Avinyó. Pel que fa a Picasso, havia visitat dos cops la galeria de Kahnweiler d’incògnit. Com diu la conservadora honorària del Pompidou Isabelle Monod-Fontaine al catàleg de la mostra, els va unir “una curiositat mútua”. 

El recorregut de la mostra està dividit en una desena d’àmbits que són com capítols autònoms, dedicats a temes com la primera galeria de Kahnweiler i a la seva tasca com a editor. També a diferents artistes amb qui va treballar, com Georges Braque, de qui es pot veure la vista de l’Estaque de la qual va sorgir el terme de cubisme, i Juan Gris, que va continuar promovent després de la seva mort prematura, també per ajudar la seva viuda. En un altre dels àmbits es pot veure com la vida i la trajectòria de Kahnweiler van estar marcades pels esdeveniments més terribles del segle XX: com que era alemany, després de la Primera Guerra Mundial l’estat francès li va confiscar més d’un miler d’obres d’art que van ser venudes entre el 1921 i el 1923 en unes subhastes històriques celebrades a l’Hôtel Drouot com a reparació de guerra. “Després va intentar recuperar, a poc a poc, la seva col·lecció, i va comprar algunes obres que li havien pertangut”, diu Leal. Més endavant va tornar a perdre obres dels seus fons per la seva condició de jueu, quan va haver de fugir durant el nazisme. “La fe en els homes i en la civilització que sempre va tenir el va animar a continuar treballant a favor de l’art durant tota la vida –diu Leal–, malgrat que ho va perdre tot en les dues guerres mundials”.

La mostra té un accent català perquè també recorda la feina que Kahnweiler va fer amb Josep de Togores, amb qui va inaugurar una nova línia d’exposicions monogràfiques, i Manolo Hugué. L’exposició s'acaba amb la part dedicada a Picasso, que va ser per a Kahnweiler “l’artista de la seva vida”, conclou Leal. Van continuar sent amics quan van deixar de treballar plegats el 1918 i es van retrobar a finals dels anys 50. El galerista es va encarregar que un exemplar de cada gravat de Picasso arribés al secretari de l'artista, Jaume Sabartés, que després els va donar al Museu Picasso. També va fer possible que la família Gaspar exposés l’obra del malagueny per primera vegada durant el franquisme.