Llàstima que l’última rèplica no fos a l’escenari

Crític de teatrePotser és agosarat, però penso que l’únic que li pot haver sabut greu a Carles Canut és no morir en un escenari. Tot i que no morir hauria estat millor. No, Carles?

El teatre era el més important de la seva vida, llevat de la família (li preocupava com mantenir-la, en una feina tan inestable), la passió perica -que compartíem- i el delit pel seu Pallars natal, on anava cada estiu a descansar i gaudir del bon menjar. Sí, Canut gaudia a la taula i a l’escenari fes el que fes i feia gaudir tant els qui hi compartien àpat com els qui l’escoltaven des de la platea.

Lleial, generós, culte, bon vivant, amb sentit de l’humor i una mica fet a l’antiga, mai va defugir allò nou o el risc. D’aquí la seva etapa a la companyia de Calixto Bieito al Romea en què es va entregar als reptes d’un director gens convencional en papers a Macbeth o L’òpera de tres rals. Recordo especialment aquells Mestres antics de Thomas Bernhard en què brillava pel seu posat seriós i lúcid. Com s’agraïa la seva veu profunda, la seva habilitat per projectar-la, com molt pocs ho fan ara. Però on Canut va créixer professionalment va ser a Veneçuela de la mà de la companyia Rajatabla, dirigida per Carlos Giménez. Ell ho recordava amb amor i calidesa.

Canut era un actor versàtil i ha fet tots el papers de l’auca, però on el seu saber sorneguer esqueia especialment era en la comèdia. Va quedar clar quan, ja malalt però decidit a seguir fins al final, es vestia de dona a La sra. Oliver (Teatre Tantarantana, 2016) interpretant un malalt de càncer. “En realitat l’obra és un cant a la bona mort. Hauríem de morir com ens agradés, sense perdre la dignitat, sense deteriorar-nos”, explicava en la presentació. I per a mi ho ha aconseguit. En acabar l’obra va sortir satisfet, amb un mig somriure a la cara: “T’ha agradat?” Em va preguntar. “Ets l’hòstia”, li vaig dir. I ho vaig escriure: “Canut mostra tota la seva saviesa interpretativa manegant amb habilitat el dolor i l’escepticisme i jugant amb intel·ligència la còmica sornegueria d’aquesta tragicomèdia”. Gràcies, Carles.