Llarga i nova vida a les cançons dels avis
BarcelonaMenystenir la cultura de tradició oral, o entaforar-la en el calaix de les relíquies folklòriques, és un mal negoci. Sovint aquesta tradició serveix per interrogar el present, i en qualsevol cas, com deia Raimon, qui perd els orígens perd identitat. “Els catalans som gent civilitzada perquè tenim moltes civilitzacions. Catalunya és un lloc de confluència de les quatre cultures: est, oest, nord i sud. Podem ser americans, africans, orientals i europeus”, diu l’acordionista vallesà Carles Belda, responsable juntament amb Carles Sanjosé (Sanjosex) del disc Càntut (Bankrobber), que aplega peces del cançoner online Càntut: cançons i músiques dels avis impulsat pel musicòleg Albert Massip. Els dos Carles han remenat el miler d’enregistraments que Massip ha fet amb gent gran de les comarques gironines fins a fer-ne una selecció de quinze cançons que interpreten gestionant la mirada contemporània i el respecte.
Amb la web com a “font principal”, el disc és una creació que no busca recrear sinó transmetre l’essència d’aquest llegat. Sanjosé hi posa la veu i la guitarra; Belda, l’acordió i la veu; Coloma Bertran (Les Violines), el violí, i Jordi Casadesús (La Iaia), els teclats, el baix i la guitarra elèctrica. “Vam garantir el pinyol: havien de ser cançons que s’aguantin amb veu i guitarra, i que si hi poses un acordió funcionin. Després ens va semblar, i ens venia de gust, que tot plegat es podia guarnir per portar-ho a un terreny estètic diferent. Vam buscar algú del pop amb visió contemporània, el Jordi, i la Coloma per reforçar el bàndol de l’ortodòxia tradicional”, explica Belda.
És a dir, van sumar civilitzacions en un projecte col·lectiu que redimensiona cançons com La vella filosa, La dida, Serrallonga, Goigs de Santa Quitèria, El general Bum-Bum o El pomeró. “Tot és un aprenentatge. No aprens la Bíblia, però algun versicle sí”, diu Sanjosé sobre la seva incursió en un territori que fins ara no coneixia. Ha après, per exemple, que “molts ritmes vénen de balls” i ha constatat que “les temàtiques són universals, però les característiques, locals”. És el cas de La desgràcia d’un pobre home (el gitano), que si fa no fa explica la mateixa història de Ligia Elena de Rubén Blades: el debat entre un pare i una filla quan ella decideix fer prevaler l’amor per sobre de les expectatives de classe i de raça d’ell.
La selecció de Càntut inclou temàtiques diverses: cançons morals, religioses, d’amor, de guerra i fins i tot de sexe, com ara El flubiol del meu pare, que fa servir l’univers de la sardana com a recurs metafòric. La tria de les peces revela també, segons Belda “una tendència al realisme i a tocar de peus a terra” dels catalans. “No sé si aquest caràcter ha existit sempre o és conseqüència de tants anys de perdre guerres”, diu Sanjosé, fent referència a La dida, una de les peces més estremidores del disc. “Parla d’una dona que sense voler ha fet una cosa horrorosa (una badada que provoca la mort d’un nadó). La senzillesa de la melodia i el poc dramatisme que té em va agradar molt. Que una cosa tan bèstia s’expliqués d’una manera tan freda em va semblar brutal i sorprenent”, recorda Sanjosé. “És l’assumpció de la realitat i com gestionar-la sense dramatisme. Em sento molt identificat amb aquesta manera de ser”, afegeix Belda.
El realisme també és cru en la versió de Serrallonga que interpreten en el disc, i que no s’adiu amb la imatge romàntica del bandoler. “Crec que la mitificació de Serrallonga no ve tant perquè fos un Robin Hood, sinó perquè feia por. Aquesta lletra explica la seva mala bava. Torna al lloc on ha robat i diu que és ell qui ha robat. És un temerari perquè li agrada el perill”, afegeix el músic bisbalenc.