La llarga resistència de les víctimes de l'Hipercor

BarcelonaLa divisió i, a vegades, l’abisme entre víctimes i administració és força freqüent. Quan s'hi afegeix la indiferència de la burocràcia, el divorci és dolorós. Jordi Morales, que tenia set anys aquell fatídic 19 de juny del 1987 en què un cotxe bomba va explotar al pàrquing de l'Hipercor, a l'avinguda Meridiana de Barcelona, sintetitza el desemparament de les víctimes en una imatge de l'acte institucional amb víctimes i diputats que es va fer per commemorar els 30 anys de l’atemptat terrorista: “Quan es va fer l’homenatge al Parlament ens van fer seure a la quarta fila. És una bona metàfora, perquè l’únic que han fet és donar-nos l'esquena”, assegura en una de les entrevistes que es pot veure a l’exposició 'La ferida d’Hipercor. Barcelona 1987', comissariada per l’historiador i periodista Francesc Valls. Els pares de Morales van morir en l'atemptat, però com que no estaven casats, ell no apareixia com a víctima a la sentència del 1989. La seva, com la de totes les víctimes, és una llarga lluita per obtenir el reconeixement.

La foscor

L’exposició, organitzada per l'Ajuntament de Barcelona i el MUHBA i que es pot veure a la Fabra i Coats fins a l'11 de març del 2018, és sobretot un homenatge a les víctimes. A través de passadissos i cortinatges negres, a l’Espai Zero de la Fabra i Coats el visitant s’endinsa en un túnel del temps que el porta trenta anys enrere, quan Pasqual Maragall va guanyar les eleccions municipals i Herri Batasuna va obtenir 39.692 vots a Catalunya. Un cronòmetre marca l’hora exacta de l’atemptat: passaven vuit minuts de les quatre de la tarda quan trenta quilograms d’explosiu amonal barrejats amb cent litres de gasolina, sabó i goma adhesiva al maleter d’un Ford Sierra van explotar al soterrani dels grans magatzems de Sant Andreu.

A la Fabra i Coats es recorden les manifestacions massives, les reaccions polítiques i les respostes viscerals, com el comunicat de Foment del Treball que, pràcticament, va demanar crear una “espècie de GAL”.

"La policia no va fer res"

A l'Espai Zero del recinte fabril s’hi exposen els fets un rere l’altre, sense utilitzar adjectius. No fan falta. Aquell 19 de juny un dels membres d’ETA va trucar des d’una cabina telefònica per avisar que hi hauria una explosió als grans magatzems entre les 15.30 i les 15.40 h. Va alertar la Guàrdia Urbana, l'Hipercor i el diari 'Avui', però no es va actuar. La sentència de l’Audiència Nacional de l’octubre del 1994 és força clara: “No es va fer absolutament res per intentar el desallotjament i impedir que el públic i els vehicles continuessin entrant i sortint”. L’única inspecció la van fer els guàrdies de seguretat de l'Hipercor sense gossos ni material de detecció. “No estem dient que la policia no va fer correctament el que havia de fer, és que senzillament no va fer res, es va plegar a interessos comercials molt defensables, cert, però no a qualsevol preu de vides humanes”, remata la sentència.

En aquell atemptat diverses persones van ser atroçment cremades i mutilades. Hi va haver 21 víctimes mortals i 46 persones van resultar ferides. Les set víctimes que relaten la seva experiència a 'La ferida d'Hipercor' destaquen una vegada i una altra l’abandó. “Ningú els va trucar per interessar-se per ells”, diu Valls. Les víctimes eren treballadors i clients que van coincidir en un supermercat. No tenien els recursos de la policia, que també havia patit atemptats d’ETA. No es coneixien. Ningú els va avisar ni de les sentències ni dels judicis. Es van buscar els uns als altres a través del llistat telefònic per poder-se unir i organitzar-se. “Trenta anys després encara hi ha temes pendents de solució”, assegura en un dels vídeos Robert Manrique, que treballava com a carnisser a l'Hipercor quan va explotar la bomba i que, quan li van tractar les cremades, va contraure dos tipus d'hepatitis.

No ets víctima si no eres allà

La Núria Manzanares i l’Enric Vicente van perdre els seus dos fills, i la Núria també la germana. Van intentar tirar endavant els seus negocis, però no van poder. No se’ls ha reconegut mai com a víctimes: “Tinc reconeguda la incapacitat per malaltia comuna, però no com a víctima perquè no era allà”, diu la Núria. “Com que només han matat els meus dos fills i la meva cunyada no en soc víctima”, diu l'Enric. “L’exposició vol mostrar el divorci entre víctimes i administració i la garreperia de l’Estat, que ha recorregut amb els seus advocats totes les peticions de les víctimes”, assegura Valls.

L'exposició s'acomiada amb un vídeo de l'homenatge que es va fer en forma de 'performance' i sense discursos polítics el 17 de juny davant dels grans magatzems, a l'avinguda Meridiana. Fins al dia abans no es va col·locar una placa que recorda totes les víctimes.