BarcelonaL’octubre del 2007 es van aprovar les lleis de la memòria a Espanya i Catalunya. Deu anys després, quins efectes han tingut? ¿S’ha reparat i dignificat la memòria de les víctimes de la Guerra Civil? ¿Han contribuït a tenir una societat menys desmemoriada i, per tant, més democràtica? Quin és el llast del franquisme? ¿Es pot tenir una democràcia consolidada quan encara hi ha tics, reminiscències i símbols franquistes? ¿A Espanya hi ha memòria democràtica?
Aquesta setmana, l’Observatori Europeu de Memòries (EUROM) de la Universitat de Barcelona ha volgut fer balanç i ha organitzat el congrés La hibernació de la granota. 10 anys de lleis i polítiques de memòria a Espanya i Catalunya (2007-2017). No és un títol del tot desesperançador: la hibernació és un intent d’autoprotecció fonamental per evitar la mort. Consensuar la llei de memòria no va ser gens fàcil. El Congrés de Diputats va aprovar la llei el 31 d’octubre del 2007 i tan sols un mes abans alguns partits temien que tornaria a guardar-se en un calaix i que trigaria molt a tornar-ne a sortir. El PP s’hi oposava radicalment perquè clamava que dividiria altra vegada els espanyols i “dinamitaria” la Transició. Entre les esquerres tampoc hi havia consens, sobretot pel que fa a la declaració d’“il·legitimitat” dels judicis franquistes.
“Si compares la llei de memòria espanyola amb la d’altres països europeus t’adones de la falta d’energia, de pressupost i de voluntat política, perquè l’Estat no hi és”, destaca Jordi Guixé, director de l’EUROM. El febrer del 2008, en una entrevista a 20 Minutos, Mariano Rajoy deixava ben clara quina era la seva postura: “Jo eliminaria tots els articles de la llei de memòria històrica que parlen de donar diners públics per recuperar el passat. No donaria ni un sol euro públic a aquests efectes”. I ha complert: la partida ha sigut de zero euros des que governa el PP. Un dels riscos del fet que l’Estat se n’hagi desentès és que es pot acabar creant una gran desigualtat.
La lluita de les autonomies
El últims anys el govern espanyol no ha fet res, però sí que ho han fet les comunitats autònomes que no estan governades pel PP: el 2016 es va aprovar la llei balear de fosses; el passat 18 de juliol -una data prou significativa-, el govern aragonès va aprovar el projecte de la llei de memòria democràtica. El 19 d’octubre la Generalitat Valenciana tirava endavant la llei de memòria democràtica i per la convivència. Navarra té llei de memòria històrica des del 2014, Andalusia va aprovar la seva llei de memòria al març i Extremadura està a punt de fer-ho. Catalunya va aprovar la llei del memorial democràtic el 2007: “Vam ser pioners, però ara aquesta llei s’ha quedat antiquada, cal renovar-la”, destaca Guixé.
Hi ha comunitats autònomes amb llei de memòria on s’estan fent moltes coses. Navarra, per exemple, ha obert mig centenar de fosses, ha recuperat prop de mig centenar de cossos i n’ha identificat 21. Hi ha altres comunitats autònomes on no s’està fent absolutament res. “Això crea una asimetria perillosa -alerta Guixé-. Hi haurà comunitats on es dignificarà la memòria de les víctimes, es crearan espais d’homenatge i de dol i s’inclourà la memòria democràtica en els programes educatius. En algunes es crearà coneixement sobre democràcia i en d’altres no”.
Però per molt que les comunitats facin legislacions, hi ha moltes coses que depenen exclusivament de l’Estat: “La justícia franquista va ser absolutament centralista, tota la documentació la té l’Estat, tots els judicis són responsabilitat seva”, diu Guixé. Andalusia té una exhaustiva llei de memòria que condemna expressament qualsevol acte “d’exaltació del franquisme”. Però el passat 22 de novembre, al costat d’una fossa on hi ha víctimes del franquisme del cementiri de Lucena (Córdoba), Fuerza Nueva de Andalucía va retre homenatge a Franco i a José Antonio Primo de Rivera. Els crits de “ Viva Franco! ” es cridaven al costat de les restes de les víctimes del dictador. L’acte es va fer amb el permís de la Subdelegació del govern central a Córdoba i de l’Ajuntament de Lucena. Hi ha hagut també homenatges als “caiguts del bàndol franquista” a Dos Torres i a Nerja, denunciats a la fiscalia. Però en tots dos casos les denúncies van ser arxivades pel ministeri públic perquè es va considerar que no anaven “contra ningú”.
No hi ha memòria democràtica
“Les comunitats autònomes poden fer grans esforços en temes de compensació i reconeixement de les víctimes, però hi ha un dèficit estructural en la democràcia espanyola, no hi ha memòria democràtica”, assegura José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem. “La memòria democràtica hauria d’enllaçar amb la Constitució del 1931 [la primera gran reforma del govern de la Segona República espanyola], però la Transició va decidir refondre democràcia i dictadura -destaca Pallín-. Set exministres franquistes es van presentar a les primeres eleccions democràtiques”. Pallín critica que la llei d’amnistia del 1977, utilitzada pels juristes per no investigar ni perseguir els crims franquistes, va néixer amb “dèficits de coneixement alarmants”: “Cap lletrat va avisar que l’abril del 1976 Espanya havia firmat el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics en què es prohibeix precisament amnistiar els delictes de lesa humanitat”.
La llista dels que han intentat anul·lar els judicis franquistes és llarga, però fins ara els jutges sempre s’han negat a fer-ho. Les sentències van ser desfavorables en el cas de Lluís Companys, Julián Grimau, Francisco Granado i Joaquín Delgado, entre molts altres: “Amb l’article 3 de la llei de memòria espanyola qualsevol d’aquests jutges hauria de poder declarar nuls els judicis franquistes, però els jutges, al capdavall, són una reproducció de la societat espanyola, que no té prou consciència sobre què és la democràcia”, assegura Pallín. El magistrat emèrit també destaca que els jutges haurien de ser presents en l’exhumació de fosses, perquè en cas contrari no hi ha expedients judicials i, per tant, serà molt més complicat fer investigacions posteriors.
A Espanya encara queden molts símbols franquistes: “L’Estat és el primer a incomplir la llei”, destaca Josefina Cuesta, catedràtica d’història contemporània de la Universitat de Salamanca. “A nivell municipal ens queden quasi totes les batalles”, afegeix la catedràtica. El passat juny es va aconseguir retirar el medalló de Franco que durant 80 anys havia presidit la Plaza Mayor de Salamanca. “És descoratjador, però quan es va publicar la notícia, vaig llegir els set primers comentaris i només n’hi havia un de positiu”, lamenta Cuesta. La catedràtica també critica que l’Estatut de la Víctima, que es va aprovar el 2015, no menciona ni les víctimes de la Guerra Civil ni de la dictadura. Un dels grans símbols franquistes que continua sent intocable, malgrat que s’han fet diferents informes amb propostes d’actuació, és el Valle de los Caídos.
Accedir als arxius és un altre tema complex perquè la llei de memòria espanyola col·lisiona amb la llei de secrets oficials franquistes, que continua vigent. Aprovada l’abril del 1968, dictamina que els únics que poden decidir si s’obre un expedient són el consell de ministres i la junta de caps d’estat major. “La memòria és patrimoni de tots i la base de la democràcia. S’han de fer polítiques públiques molt transversals que incloguin l’educació. Hi ha molta gent lluitant, però les lleis no serveixen de res si no hi ha voluntat política ni pressupost”, conclou Guixé.
Llargues reivindicacions que han acabat amb èxit
La llei contra els sumaríssims
Va ser una batalla llarga de les entitats memorialistes, però finalment el Parlament va declarar nuls els judicis franquistes el passat 29 de juny. A més, l’Arxiu Nacional de Catalunya va penjar a la seva web la llista amb els 65.590 condemnats pel franquisme. Alguns dels que van ser sotmesos a consells de guerra van passar anys a la presó, se’ls va marginar i estigmatitzar, i 3.358 van ser executats. Amb la llei, les víctimes recuperen la dignitat que van perdre amb els franquistes. A més, la llei pot ser utilitzada en els judicis com a argument.
L’exhumació de fosses
Fa molts anys que les famílies de les víctimes de la Guerra Civil reivindiquen poder saber on són els seus morts. A Espanya hi ha més de 114.000 persones desaparegudes. És el segon país amb un nombre més alt de desapareguts, només per sota de Cambodja. Quan Raül Romeva va assumir la conselleria d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors va assegurar que l’exhumació seria una de les seves prioritats. Amb un pressupost de 800.000 euros, al llarg del 2017 s’han localitzat 129 fosses i s’han recuperat les restes de 101 individus. L’aplicació de l’article 155, però, ho ha deixat tot aturat.
El banc d’ADN
Poder identificar els morts enterrats a les fosses i comparar el seu ADN amb el dels familiars és un altre clam de la societat civil. El novembre de l’any passat, finalment, la Generalitat va començar a recollir mostres genètiques dels familiars -el cens de persones desaparegudes compta amb 5.297 casos inscrits- a la Vall d’Hebron i en diferents centres de Lleida, Tarragona i Girona. De moment, s’han recollit 1.023 mostres. L’objectiu del departament que dirigeix Romeva era començar comparant aquests ADN amb les restes dels 110 soldats que hi ha al Memorial de les Camposines.
Els espais de memòria
En el congrés que es va celebrar a la Universitat de Barcelona es va reivindicar la necessitat de fer pedagogia i d’incloure la Guerra Civil i el franquisme en els programes escolars. Tenir espais de memòria o senyalitzar les fosses comunes, com s’ha anat fent a Catalunya, no només és necessari per al dol de les famílies sinó també per fer catarsi col·lectiva. A Catalunya s’han anat creant espais de memòria com els de la Batalla de l’Ebre o el Museu Memorial de l’Exili.
