PATRIMONI CULTURAL: CASTELLS
Cultura17/08/2019

Visita al castell de Pallargues: una llar de foc que s’encén sola, un piano que toca sense pianista...

A més del gran arc gòtic de la façana, hi ha qui ha vingut dels Estats Units només per veure un griu de pedra com el de ‘Harry Potter’

Daniel Romaní
i Daniel Romaní

Plans de SióEls amants dels castells l’identifiquen de seguida pel gran arc gòtic que té a la façana. Però el castell de les Pallargues té molts altres elements que formen part del seu ADN. Com ara el griu -ésser mitològic, meitat ocell, meitat lleó- de pedra situat en una de les portes, també gòtica, de la gran sala del castell.

El meu fill Martí de seguida s’ha fixat en aquest ésser fabulós que va popularitzar J.K. Rowling a les novel·les protagonitzades per Harry Potter. El Martí ha devorat sis llibres de Harry Potter i espera trobar algunes estones per llegir el setè d’aquesta saga que atrapa tants joves pel còctel de fantasia i realitat que conté. “Passar nervis pels exàmens, històries d’amor i de desamor... A l’escola és una cosa que a tots ens passa, o ens ha passat. I que de cop es moguin les fotos d’un diari o la imatge d’un quadre, aquestes són coses que poden arribar a passar, o que almenys puc pensar que passin”, em diu. No para quiet, el Martí: la universitat, el cau, l’escalada, la guitarra. I malgrat això té temps per llegir. I d’acompanyar-me en alguna visita. Com la d’avui.

Cargando
No hay anuncios

“Quan ve a visitar-nos una escola, els professors no saben el nom d’aquest ésser mitològic que era utilitzat pels mags per custodiar tresors i que des de fa uns anys forma part de l’univers de Harry Potter”, em diu la Teresa Majoral, la nostra guia. “Però en tot grup escolar sempre hi ha un nen, o més d’un, que sí que ho sap”, explica la Teresa quan arriba un dels seus fills, el més petit de tots, vestit d’esport, duent raquetes de pàdel. L’Esteve -es diu així- em saluda fugaçment i s’esmuny darrere la porta, precisament la que té el griu al capdamunt. “Viu aquí, com un senyor”, fa la Teresa amb un somriure. “És el senyor Esteve”, afegeix, tot ampliant el somriure.

“Al castell de les Pallargues hi venen fans de Harry Potter només per veure aquest griu. Fa uns anys una família nord-americana va viatjar des dels Estats Units fins aquí. Aquesta família cada any visita un castell relacionat amb Harry Potter; la filla n’és una devota”, m’explica. “Van venir expressament?”, li pregunta el Martí. “Sí, sí. Però, esclar, ho van aprofitar per passar uns dies a Barcelona”, detalla la Teresa, que des de fa molts anys viu en aquest castell, juntament amb una altra família.

Cargando
No hay anuncios

“Ara ja no podria viure en cap altre lloc”, em confessa la Teresa. “Mira quina temperatura tan fresca tenim a l’estiu a l’interior del castell!”, s’exclama. “Però viure en un castell porta moltíssima feina -remarca-. Es necessita un exèrcit de gent: tots els membres de la família hem dedicat moltes hores al castell. L’hem desenrunat amb els nens... Cal saber fer de paleta, de pintor i netejar molt sovint. Tenim aspiradors industrials per fer-ho”. No m’estranya: aquest castell té tants metres quadrats de superfície! No sé si tenir un castell és una ganga o un maldecap més, reflexiono.

La Teresa m’explica que fa uns anys, a l’hora de dinar, feia sonar un timbre. “Sense el timbre, si cridava a dinar a vegades no em sentien. Cadascú tenia els seus espais. No ens trobàvem! Ara som menys, el meu marit i el fill que has vist”, m’explica. El marit no trigarà a aparèixer, també vestit d’esport.

Cargando
No hay anuncios

Aleshores, sense dir res, la Teresa es desplaça a un racó de la sala i posa en marxa una música típica de ball medieval, el saltarello. I de cop... Oooh! La llar de foc, ara tapiada -hi ha un sofà al davant-, s’encén tota sola, sense llumins. Els escuts van canviant de color. Baixem al pati d’armes i veiem que les torxes també van encenent-se. I l’armadura comença a caminar, de manera erràtica, amb dificultat i sense ritme.

Amb el Martí ens posem a conduir una carrossa antiga que presideix el pati d’armes i ens entaforem per un túnel subterrani ben estret. Sortim en un turó i sobrevolem uns quants castells, situats prop del riu de Sió, sense fer gaires quilòmetres (aquesta és una de les zones del país on hi ha una concentració més elevada de castells).

Cargando
No hay anuncios

Segueix l’aventura. El Martí no té cap mena de temor. No coneix la por: ha arribat a dormir sol en un porxo d’una masia abandonada en una nit de tempesta (això sí que és real) Ah!, i el túnel que va d’aquest castell a un turó -el Tossal de les Forques- també existeix.

Cargando
No hay anuncios

De nou al castell, veig com el piano de la botiga -l’espai que antigament era el cafè del poble- va tocant sol la melodia del saltarello, sense necessitat de pianista. I la torradora de castanyes de la cuina, una mena de bombo amb forats, com el de la loteria, comença a giravoltar, i ho fa cada cop més de pressa.

Estic assedegat, però prefereixo no tastar l’aigua del pou, situat al pati d’armes, just a l’entrada, per si algun enemic, volent assetjar el castell, ha trobat una de les vetes i ha enverinat l’aigua. “Vine un dia a les onze de la nit: fem una visita nocturna. Tot està il·luminat amb espelmes, donem hidromel, galetes i una poció secreta”, em diu la Teresa. “Tot és més misteriós, a la nit”, afegeix. Encara més?

Cargando
No hay anuncios
Mil duros per una casa vella...

L’any 1908, el senyor Rovira, un pagès treballador i estalviador, va comprar el castell de les Pallargues per 5.000 pessetes. “Al poble li deien que era boig: mil duros per una casa vella! Però gràcies a ell els actuals propietaris, que se l’estimen visiblement, han pogut rehabilitar-lo i ensenyar-lo. I que sigui per molts anys!”, explica Oriol Pi de Cabanyes al llibre Castells habitats de Catalunya. Documentat des del segle XI, el castell de les Pallargues ha estat sempre habitat. Ha passat per moltes mans, entre les quals les del senyor de Concabella (segles XIV i XV). Els senyors que hi han viscut més temps -i els que hi han deixat més empremta- són els marquesos d’Argençola.