Sota les llambordes no hi ha la platja

BarcelonaEls ulls dels homes mentiders (Comanegra, 2018) és una novel·la apassionant i un document imprescindible per recuperar l’empenta social regeneradora de la segona meitat dels anys 60. L’Ernest, un jove barceloní, arriba a París el febrer del 1969 i es dedica a un doble moviment: descobrir l’ambient intel·lectual francès i, paral·lelament, recordar la fugida de la seva ciutat després de participar en diverses accions clandestines. “Un dels temes que m’interessa des de fa anys és la relativitat amb què vivim el present -explicava Jordi Coca el dia de la presentació del llibre-. Som incapaços d’entendre la realitat d’una manera immediata. El Maig del 68 jo tenia 20 anys. Mig segle després he intentat retratar aquell moment defugint la crònica, centrant-me en la vivència personal del narrador i protagonista”.

La crítica literària i assagista Lluïsa Julià recorda que, “com a mínim des de La japonesa [1992] els personatges de Coca han de buscar la seva identitat, que sovint és presentada de manera problemàtica”. Passava a La nit de les papallones (Edicions 62, 2009), on recuperava la Barcelona nocturna dels anys 70 a partir de la mort d’una ballarina de music hall, però també quan reconstruïa el conflictiu periple vital d’un psiquiatre a El diable i l’home just (Galàxia Gutenberg, 2014) o mirant cap a l’Amèrica de principis dels 90 a través d’un professor que s’acaba de divorciar i un poeta inspirat per Miquel Bauçà a Califòrnia (2016). “ Els ulls dels homes mentiders està feta a partir de cercles: el de la família de l’Ernest, el dels amics de facultat i també el de les relacions de parella”, assegura Julià. La novel·la aborda temes com el compromís polític, la passió per l’art o l’alliberament sexual recorrent, entre altres estratègies, a molts referents literaris i cinematogràfics. Hi ha homenatges explícits a Jules i Jim, una de les pel·lícules més conegudes de François Truffaut -basada en la novel·la homònima, etèria i fascinant, del llavors desconegut Henri Pierre Roché-, però el lúcid desencant que plana en algunes de les pàgines de la novel·la s’acosta més a La mare i la puta, l’obra mestra de Jean Eustache. “El 1968 París va aprendre que sota les llambordes no hi havia la platja”, diu Lluïsa Julià, i Jordi Coca fa que sí amb el cap tímidament. Els seus personatges -que no han de compartir per força el seu punt de vista- s’expressen amb més contundència: “S’haurien d’haver cremat més cotxes i cascat més policies [...] I els comunistes, ja es va veure després a Txecoslovàquia, estan en contra de qualsevol canvi real. Els tancs russos han passat per sobre de tots nosaltres, i tant aquí com a Praga han esclafat la llibertat”.

Un doble homenatge teatral

La Barcelona que deixa enrere no és una bassa d’oli. Paral·lelament a la repressió franquista, ETA va començar a atemptar i el món universitari va poder situar-se a l’ull de l’huracà gràcies a la tancada al convent dels pares caputxins de Sarrià el 1966, coneguda com la Caputxinada. A Els ulls dels homes mentiders hi apareix també l’escriptor i dramaturg Àngel Carmona (1924-1997) a través de la companyia teatral La Pipironda, una de les aventures pioneres del teatre català de postguerra. “L’homenatge a Carmona era tan important com el de José María Rodríguez Méndez, que va fer teatre en castellà -fa memòria Coca-. Aquí no se li feia cas perquè no escrivia en català i a fora tampoc perquè vivia a Barcelona. Parlava dels problemes reals d’una part dels ciutadans: és important no oblidar que gent com ell van existir, ens els hem de fer nostres”. A París l’Ernest coneixerà diversos pintors catalans instal·lats a la capital francesa, com ara Joan Rabascall i Jaume Xifra. També l’inclassificable i enyorat Benet Rossell.

“Hi ha tres directors de cinema molt importants al llibre: Truffaut, Godard i Antonioni -diu l’autor-. Truffaut va acabar escrivint històries convencionals tot i que venia de la Nouvelle Vague; Godard, en canvi, va dedicar-se a destruir les convencions, i aquesta ha sigut la seva gran aportació, però també el seu calvari. Antonioni va sobreviure a la seva generació d’una manera magnífica: no volia simplement entretenir ni tampoc destruir-ho tot. Les seves pel·lícules agafen motius i els investiguen. Això és el que he volgut fer a la novel·la: mostrar uns anys viscuts des de la desorientació i el canvi constant. Cal recordar que a Catalunya el Maig del 68 va acabar portant l’oasi català del pujolisme”.

Tres visions heterogènies del Maig del 68

‘Els ulls dels homes mentiders’

“La rebel·lió del Maig del 68 havia sigut el final d’un procés llargament gruat”, explica el pintor Jaume Xifra a l’Ernest, narrador d’Els ulls dels homes mentiders. El jove arriba a París un any després de viure la seva pròpia revolució a Barcelona, però els personatges -reals i inventats- i les conseqüències del que va passar mesos abans a la capital francesa l’acompanyen durant tota la novel·la.

‘Utopías del 68’

“La insolència és una de les grans armes revolucionàries”: aquesta va ser una de les pintades inaugurals del Maig del 68, que es va escampar de Nanterre cap a la resta de França. En el seu últim assaig, el professor Antonio Elorza descriu la nova “bioclasse adolescent i juvenil” que començava a treure el cap: Utopías del 68 (Pasado&Presente) parla de l’esperit insurrecte francès, però també de com va irradiar sobre Txecoslovàquia, la Xina i Mèxic.

‘Comentarios sobre la sociedad del espectáculo’

Guy Debord es va avançar al Maig del 68 amb un assaig, La société du spectacle (1967), on analitzava el món que el teòric del situacionisme volia canviar. Dues dècades després Debord va escriure un segon text on tornava a fer una dissecció de la societat modernitzada, on imperava “la innovació tecnològica”, la “fusió d’economia i Estat” i la “falsedat sense resposta”, entre altres característiques.