'Little Joe': Jessica Hausner s’acosta a la ciència-ficció des d’una ambigüitat alienada

BarcelonaDirecció: Jessica Hausner. Guió: Jessica Hausner i Géraldine Bajard. 105 min. Àustria, el Regne Unit i Alemanya, 2019. Amb Emily Beecham, Ben Whishaw, Kerry Fox i Lindsay Duncan. Estrena als cinemes el 19 de juny

“Estimarà aquesta planta com si fos el seu fill”, assegura un dels botànics que a Little Joe s’encarreguen de dissenyar una planta que, a canvi de l’atenció i la cura, recompensa el seu propietari amb una sensació de felicitat, emanant oxitocines, l’anomenada hormona mare. El cert és que l'Alice, la principal responsable del projecte, sí que sembla haver creat el vegetal a imatge seva: la flor és una flama estàtica que s’emmiralla en el seu perfecte pentinat pèl-roig, i la tija va a conjunt amb les bates amb què ella i els seus companys es mouen pel laboratori. No és estrany, doncs, que quan la protagonista se n’endú a casa seva un exemplar acabi batejant-la amb un diminutiu del seu fill. Poc després, el film quedarà tenyit per la sospita que els efectes de la planta alteren la personalitat dels que s’hi acosten per submergir-los en un estat de bonança subtilment alienada.

La idea d’un ens estrany o alienígena capaç de suplantar la humanitat és un motiu recurrent en la ciència-ficció, però Little Joe es resisteix a caure en els plaers dramàtics del gènere i prefereix abaixar el to en favor de l’ambigüitat absoluta. Com és habitual en la posada en escena de Jessica Hausner, la distància relativitza els impactes dramàtics: no hi ha una diferència tangible entre el comportament dels personatges abans i després de ser suposadament anul·lats per la planta (Emily Beecham va rebre el premi d’interpretació a Canes per la desafecció amb què encarna l’Alice), i és justament això el que dona al film la seva incertesa paranoica. En alguns moments pot semblar que Hausner mira el relat amb la mateixa fredor clínica dels personatges, però hi ha detalls lírics que contradiuen aquesta objecció. Com ara l’ús que fa de la música de Teiji Ito, parella i col·laborador de Maya Deren, una altra cineasta que va trobar vies poc usuals d’explorar el fantàstic.