Cultura14/04/2015

La literatura perd la veu incòmoda de Günter Grass

L’autor d’‘El timbal de llauna’ va guanyar el premi Nobel el 1999

Jordi Nopca
i Jordi Nopca

BarcelonaL’extensa, poderosa i reconeguda obra de Günter Grass -mort ahir als 87 anys a Lübeck- arrenca i acaba en la poesia. Fins i tot les seves novel·les, entre les quals hi ha El timbal de llauna (1959) i Una llarga història (1995), tenien com a punt de partida un poema. La creació literària del premi Nobel de literatura va començar amb Las ventajas de las gallinas de viento (1955) i es va tancar el 2012 amb La vergonya d’Europa, un poema en què criticava la duresa amb què la Unió Europea asfixiava Grècia. El text va ser molt controvertit, tot i que no tant com quan, unes setmanes abans, Grass va carregar contra la política d’Israel -també en vers-, per posar en perill “una pau mundial per ella mateixa fràgil”.

Nascut a Danzig -actual Gdansk- el 1927, Grass va créixer en una família de classe humil i des de molt jove es va decantar per la lectura i l’escriptura. “Sabeu què em va motivar a escriure? -es preguntava el 1991 en una entrevista per a The Paris Review -. De petit vaig ser un gran mentider. I, per sort, a la meva mare li agradaven les meves mentides: li prometia coses meravelloses. Vaig començar a escriure les meves mentides ben aviat. Quan vaig posar-me a escriure la primera novel·la, vaig cometre un error: tots els personatges morien al final del primer capítol i no podien continuar la història! Aquesta va ser la meva primera lliçó d’escriptura: cuida els teus personatges”.

Cargando
No hay anuncios

Després de treballar de miner i de tallador de làpides en una funerària, Grass va estudiar a les acadèmies de belles arts de Düsseldorf i Berlín. Va publicar un primer poemari i tres obres de teatre abans de donar a conèixer un dels seus llibres més estimats, El timbal de llauna (1959). Hi narra el periple d’Oskar Matzerath, un nen que decideix no créixer més el dia del seu tercer aniversari. Amb cos de nen però una ment que evoluciona -i va guanyant sornegueria-, l’Oskar observa l’ascensió del nazisme, forma part d’un circ que ha d’entretenir els soldats després de la invasió de Polònia, fa de model i de bateria de jazz i acaba anant a parar al manicomi des del qual explica la història, un dels cims del realisme màgic -quan va aparèixer, l’autor va ser acusat de “pornògraf”-, que precediria El gat i la rata (1961) i Años de perro (1963). Totes tres novel·les integren la involuntària Trilogia de Danzig. Durant els anys d’escriptura d’aquests llibres, Grass formava part del Grup 47, que batallava pel renaixement de la literatura alemanya després de la Segona Guerra Mundial: apostava, en concret, per un model de prosa directa, que defugia l’ornamentació i el manierisme. Al Grup 47 hi havia Uwe Johnson, Martin Walser i Heinrich Böll. Quan, més endavant, el Bild va acusar Böll de complicitat amb el terrorisme, Grass es negaria a concedir cap més entrevista amb el diari i els altres mitjans del grup Springer. I no va canviar d’opinió fins al cap de tres dècades.

El progrés avança com un cargol

Cargando
No hay anuncios

L’escriptor va aconseguir el prestigiós premi Georg Büchner el 1965. Després de la novel·la Anestèsia local (1969), va compaginar la creació amb l’escriptura dels discursos del canceller d’Alemanya Willy Brandt, líder de l’SPD, Partit Socialdemòcrata. Grass era molt crític amb l’esquerra radical: en la seva opinió, el progrés no avançava fent salts cap endavant, sinó que lliscava lentament, com un cargol.

A El rodaballo (1977) -un altre dels cims de la seva literatura- estudiava la lluita de classes i la precarietat a partir de la veu de nou dones que explicaven la història de l’Home, des de la prehistòria fins a l’aixecament dels obrers de Gdansk. I a La ratesa (1986) s’endinsava en l’al·legoria futurista amb un rerefons ecològic (en part motivat per una estada a Calcuta): un home és martiritzat per la rata engabiada que li han regalat per Nadal. L’atípic animal de companyia li assegura que el final de la humanitat és més pròxim del que sembla. La novel·la va neguitejar una part dels lectors, que fins llavors havien col·locat Grass al calaix dels autors que revisitaven el passat. “Les frases que van ser dites ahir potser no estan esgotades del tot, també afecten el que anomenem futur -deia el 1990-. Mentalment no estem limitats per l’ordre cronològic: som conscients de diversos temps alhora, com si fossin un de sol”.

Cargando
No hay anuncios

A més de rebutjar frontalment la reunificació de les dues Alemanyes (“el que de debò va passar va ser que els estats de l’Est van ser annexats pels de l’Oest”), durant la dècada dels 90 Grass va arribar al punt més alt del seu prestigi amb el premi Nobel. El va guanyar el 1999, el mateix any en què havia repassat tot el segle XX a partir d’un centenar de proses, una dedicada a cada any. Després de disseccionar Europa a El meu segle, l’escriptor encara enfocaria la ploma cap a ell mateix -escrivia a mà- a les memòries de Tot pelant la ceba (2006). “No vull que ningú m’excusi: vaig pertànyer a les SS nazis”, va dir llavors. La frase va posar la pell de gallina a mig món. Grass havia aconseguit incomodar la societat una vegada més.