“La literatura és memòria transferible”

BarcelonaQuè en sabem de la literatura asturiana? Pràcticament res. Així i tot, la creació literària en aquesta llengua arrenca en plena Edat Mitjana, gràcies a les cançons i romanços transmesos oralment. Seria en ple Barroc que es té notícia de la primera creació escrita, Pleitu ens Uviéu i Mèrida poles cenices de Santolaya, del clergue Antón de Marirreguera, que exposava -el 1639- una argumentació a favor de la devolució de les cendres de santa Eulàlia a la capital asturiana. Gairebé cinc segles més tard, un dels grans representants contemporanis de les lletres asturianes és Xuan Bello. Encara que només té 50 anys, va debutar el 1982, quan encara no era major d’edat, amb el llibre de poemes Nel cuartu mariellu. Des de llavors ha combinat el periodisme, la traducció i la creació. Jordi Raventós, editor d’Adesiara, va descobrir la seva literatura cap a l’any 2005. “Ja no treballava a Quaderns Crema, i la Cruz Artidiello em va dir que coneixia un asturià boníssim -recorda-. Un dia vaig trobar un dels seus llibres per casualitat i em va semblar molt bo”. El mateix Raventós ha traduït tres dels llibres de proses curtes de Bello, començant per Història universal de Paniceiros el 2008 -un dels primers llibres del catàleg d’Adesiara-, continuant amb La neu i altres complements circumstancials (2010) i arribant ara a Unes quantes coses boniques, que l’autor va publicar el 2009. “El Xuan té la capacitat d’embadalir-te amb tota mena d’històries -diu l’editor-. Ara per ara, és l’únic autor viu que publiquem. Però ho fem convençuts: fascina en relats de tres o quatre pàgines”. Qualsevol situació estimula la creativitat de l’autor. Un viatge a Tànger en què vol comprar una hanukià, un canelobre jueu de nou braços. El record de la primera vegada que va visitar Coïmbra un dia festiu i calorós de 1986. Una lloança dels diccionaris (“No hi ha cap llibre que desvetlli més la meva imaginació”). Un homenatge al poeta gallec Ramiro Fonte, mort de càncer a Barcelona el 2008. “Tinc sis o set obsessions que es van repetint al llarg dels anys, tot i que sempre les explico amb un matís diferent -diu l’autor-. Una seria el viatge. Una altra, el laberint. Una de molt important a Unes quantes coses boniques és la memòria”. Bello s’atura un moment i fa un glop de vi. “Sense memòria no seríem res: ni els individus ni les societats. La literatura és memòria transferible. Sant Agustí deia que l’única cosa que no hi ha és el present. Som memòria i pressentiment”.

Bello es defineix com “una persona profundament atea, fascinada per un dels contes més importants, el de l’eternitat de l’ànima”. Acaba de reblar el clau: “Tot el que escric és per nostàlgia de Déu. Sabeu com imagino l’infern? Com un lloc sense llibres i sense dones. Sense els altres -es corregeix-. Quan Sartre va afirmar que «l’infern són els altres» va dir una estudipesa molt ben raonada”. L’escriptor no pot evitar el pessimisme quan se li demana pel futur de la llengua asturiana: “Hi ha pobles que tenen vocació de suïcidi. Unamuno deia que Portugal n’era un. Jo hi afegiria Astúries”.