Ficció i cuina: del ‘Tirant’ a Rusiñol

El Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, ha estat presentada com una de les obres mestres de la literatura universal. Però té un doble valor afegit. D’una banda, és una novel·la valenciana escrita en la llengua pròpia, el català, en el moment, a les acaballes de l’Edat Mitjana i els inicis del Renaixement, en què València és alhora la més florent ciutat ibèrica i la capital de la cultura catalana. D’altra banda, al Tirant -com ja feia notar Cervantes- els homes i les dones hi mengen, hi beuen i hi viuen totes les esplendors de la bona taula i la seva litúrgia. Cap altra llengua europea, de l’Edat Mitjana al Renaixement, no ens ofereix la sorprenent quantitat de textos de primeríssima importància en el camp de la cultura gastronòmica: del Llibre de Sent Soví -el primer receptari conegut- al Llibre del Coc, de Mestre Robert, passant pel Com usar bé de beure e menjar, de Francesc Eiximenis. És a dir, les bases del que segles després constituirien, per exemple, l’extraordinària aportació de Josep Pla amb El que hem menjat -també sense parió- o el triomf mundial d’un Ferran Adrià i els restants cuiners i cuineres, ja estaven donades al segle XV, a l’època del Tirant, que és, alhora, el cant de cigne de l’esplendor de la cultura catalana i la fi de la independència nacional com a Corona d’Aragó.

Receptes per menjar com un rei (medieval)

Això, la comensalitat -en el sentit de veure per què mengem el que mengem, què mengem i com mengem-, és el punt de vista que hem utilitzat a l’analitzar el Tirant lo Blanc, que podem resumir en dues expressions tretes del mateix llibre, que parla del “comport a taula” i dels “menjars delicats”. En aquest sentit, doncs, el Tirant és una obra captivadora, que ens obre les portes, a través del menjar, als valors morals, religiosos, de classe, de gènere i fins i tot eròtics, dietètics i estètics d’uns homes i unes dones que, al capdavall, tenen els mateixos sentiments, les mateixes passions i els mateixos desitjos que nosaltres. A l’obra, la Carmesina, per exemple, es fa preparar plats i begudes afrodisíaques abans del seu encontre -per a la brega amorosa- amb el seu estimat Tirant. També hi apareixen diversos convits, i hostes que es preparen el menjar a l’hostal, com era costum a l’època.

El menús de la literatura catalana

La novel·la cavalleresca de Joanot Martorell no és l’única en la qual la cuina de casa nostra juga un paper important. L’empordanesa Caterina Albert -Víctor Català- ens presenta a Solitud el pastor que fa una sopa de farigola i un arròs amb bacallà que li surt pastat, però els convidats, que tenen gana, se’l mengen: “La gana feia miracles, i tothom trobà l’arròs al punt, malgrat la cuitesa”. Cal dir que, en efecte, l’arròs de bacallà era una menja típica de pastors i de carboners, ja que es fa amb ingredients que es poden transportar o guardar fàcilment. Un altre autor gironí, Prudenci Bertrana, a Josafat -encara avui considerada irreverent per alguns!- ens diu que sap cuinar, cosa que, per cert, no feia pas el geperut de Notre-Dame! “El campaner es cuinava ell mateix. De bon matí una majordona vella li duia de la plaça una lliura i mitja de bou, que ell posava en una olla; feia sopa amb el brou, i es menjava la carn a la vinagreta”. Cal tenir en compte que en aquell temps el bou -i la vaca- era més barat que el moltó o el xai, i que la recepta (amb carn o amb cap) ja apareix a La cuynera catalana (editat al llarg del segle XIX).

Ja, des de finals del XIX i entrant al segle XX, Narcís Oller, el gran novel·lista, no s’oblida mai d’enriquir les seves obres amb apunts sobre el menjar i el beure. Així, a L’Escanyapobres (1884), per mostrar l’avarícia del protagonista explica que “els veïns esbrinaven que, llavors, bullia una caldera de farinetes, que l’endemà les escudellava en set plats de terrissa i que en consumia cada vespre” -fredes, a més-. A Pilar Prim (1906) Oller ens parla d’una menja en aquells moments exclusiva de l’alta burgesia, el fetge gras (no estem parlant d’un paté): “I, dient això, ell mateix va treure, d’una de les vitrines que en lloc de tinell tenia, plats, coberts, copes i una ampolla de xampany...-Ai... però esperin, esperin!... Si hi ha d’haver algun sandwich de foie gras!...”

Santiago Rusiñol és un dels autors catalans de tots els temps que més s’ha interessat pel menjar, i així tant en la prosa com en les obres teatrals hi ha nombroses referències a plats antics i actuals -l’escalivada, el mató de Pedralbes, l’ensaïmada de Mallorca, el fricandó, la brandada de bacallà...-. No són meres cites de circumstàncies, sinó que demostren que era un bon coneixedor de la cuina: “El llorer era un engany, era una planta que exaltava, era una fulla sense solta amb molta flaire i poc aliment”. Aquest text de L’auca del senyor Esteve ens recorda Josep Pla quan parla del llorer a l’estofat. A El català de la Mancha hi ha un remarcable passatge sobre els catalans presents arreu del món i que ja parlen la llengua del país d’adopció, però que, no obstant, “us farà menjar allioli, escudella i faves estofades i entre llàgrimes i carn d’olla us dirà mal dels seus paisans i ponderarà el seu poble”. També hi contraposa els plats de Castella o de Catalunya, a causa d’un matrimoni mixt. A El casament de conveniència (1925) demostra el seu sentit de l’humor fent passar una anunciada “esqueixada com les que menjàvem abans” -nostàlgia planiana; Pla altre cop- i unes “costelletes”. A Coses viscudes (1927), Rusiñol ens parla de la brandada cuinada per l’editor Antonio López per a un grup de catalans a Aranjuez, mentre que a El triomf de la carn (1912) hi fa sortir un vegetarià, que, en realitat, s’estima més les perdius que les cols que l’acompanyen. Com a fundador de L’Arca de Noè de Sitges, celebraven uns consuetudinaris “pinsos”, o anades a menjar cargols “de cementiri” a Montjuïc.

Algunes de les publicacions catalanes més recents amb la gastronomia com a protagonista són Un any a la cuina, del cuiner català Enric Herce; La cuinera, de Coia Valls, o la novel·la d’Alfred Bosch Les set aromes del món.

Les receptes de Tabucchi

Dins el panorama gastronòmic internacional, destaca la gran novel·la italiana d’Antonio Tabucchi, que va morir a Lisboa, la ciutat que tant estimava a causa del seu gran amor literari per Fernando Pessoa. A Somnis de somnis: Els tres últims dies de Fernando Pessoa, dona tota una lliçó de cuina en aquest fragment: “Va arribar el taverner, precedint una sopera fumejant transportada per dos patges, i va començar a servir. Minestra d’ordi, gra i mongetes, va anunciar mentre servia, una coseta lleugera per posar a to l’estómac [...]. Era una sopa de cereals en què nedaven fulles de llorer i grans d’all [...]. En l’endemig els patges arribaven amb més teca, mentre el taverner, diligent, omplia els plats. Aquesta vegada es tractava d’oques farcides...” Rabelais li demana la recepta a l’hostaler: “Primer de tot s’agafa una bona xucrut i s’hi fa donar un bull de quatre o cinc minuts. Després es posa a desfer el greix de les oques i a dins s’hi posen a coure la xucrut, el llard, les baies de ginebró, el clau, la sal i el pebre i la ceba trinxada, i es posa a coure, tot plegat, tres hores. Després s’hi afegeix pernil, els fetges de les oques tallats a trossets, i es lliga la pasterada amb molla de pa. S’emboteixen les oques amb aquest farciment i s’enfilen al forn cosa de quaranta minuts. Cal recordar, a mitja cocció, de recollir el greix que espetarrega i abocar-lo sobre el farciment, i el plat ja està llest”.

A banda de les receptes que ens proposa Tabucchi, hi ha altres autors d’arreu del món que mostren la seva fascinació per la gastronomia com John Lanchester, amb una obra indefugible, El refinament del gust, o Peter Mayle, amb Lliçons de la bona vida (totes dues obres traduïdes al català). En altres llibres Mayle mostra la seva atracció per la Provença (Un any a la Provença, per exemple), de la qual destaca la part gastronòmica.

La llista seria llarga amb bones obres centrades en la vida dels cuiners. Irvine Welsh, per exemple, ha escrit Secretos de alcoba de los grandes chefs ; també destaca l’obra Liquor, de Poppy Z. Brite, amb dos cuiners que munten un restaurant alcohòlic, oEl chef, una obra suggestiva de Simon Wroe. I el cuiner Anthony Bourdain ha escrit l’apassionant Confesiones de un chef.

Dossier Cuina per llegir: el menú de l'ARA

Següent

Què menges i com investigues

Anterior

I els cuiners, què llegeixen?

Vés a l’ÍNDEX