I si Lisístrata, Electra i Lolita fossin feministes?

BarcelonaFem un exercici de ciència-ficció. Imaginem que existeix un teatre que no està ni escrit ni dirigit per homes i que no reprodueix el discurs patriarcal que perpetua rols de gènere. En aquesta galàxia llunyana és on se situen les obres que han escrit vuit dramaturgues per encàrrec del Teatre Lliure i que han anomenat Clàssics desgenerats. Són textos per a només dos intèrprets i molt breus, de deu minuts, que parteixen dels clàssics occidentals però que autores com Clàudia Cedó, Marta Buchaca, Lali Álvarez i Denise Duncan han rellegit des d’una perspectiva feminista. El resultat es podrà veure dins el cicle Dones Lliures en sis sessions del 9 al 13 de gener.

Per exemple, Marilia Samper reescriu a L’última pàgina el final del Macbeth, de Shakespeare, per donar-li a Lady Macbeth el protagonisme i la mort de malvada que mereix. Carol López s’inspira en El retrat de Dorian Gray,d’Oscar Wilde, per muntar un joc metateatral i autoparòdic sobre la creació, la seducció i la menopausa a Dora Gray. Carla Torres imagina una Lolita de Nabokov que ja és mare i fa de madam en un prostíbul on s’ofereix carn fresca i on la seva filla li retreu que perpetuï la sexualització de la infantesa. I Carla Rovira converteix Electra, de Sòfocles, en una mena de Kill Bill (Kill Agammèmnon) per denunciar la violència que exerceixen els homes amb impunitat.

Conquerir el relat

El que fan les autores a l’hora de revisitar els clàssics és engegar el radar del masclisme i posar el conflicte de gènere al descobert amb estratègies diferents. “S’obvia el fet que tot teatre té una ideologia política al darrere. Es pensa que si una obra no és obertament política és neutral. I no: està a favor del poder, és masclista, és racista, és classista. No hi ha obres neutrals”, afirma Carla Rovira. Les dramaturgues reclamen més quota d’escenari per poder parlar de tot des de la perspectiva de la meitat de la població que fins avui ha portat sordina. “Hem de conquerir el dret al relat, hem de reclamar el nostre espai, generar nous referents i expressar com nosaltres veiem el món -continua Lali Álvarez-. Si mires les programacions de Barcelona, el Teatre Lliure mateix, que només té un 20% d’autores dones, queda clar que la nostra veu no és a la vista i, per tant, podem seguir sent criticades com fins ara”.

Pot ser que es pensi que el teatre està alliberat de masclisme perquè hi ha grans actrius amb molt protagonisme o perquè predomina la mentalitat progre. “Dona la sensació que l’entorn artístic és diferent de la societat, que és un oasi. Però no és així, les dones no han tingut el mateix accés que els homes. I el teatre té massa poc poder com a motor de canvi”, opina Marilia Samper. “Amb el teatre no podrem canviar la situació de la dona al món, però és el nostre front de lluita. Cadascú lluita des de la seva vida quotidiana”, defensa Álvarez.

És lícit ‘desgenerar’ els clàssics?

El debat sobre si és lícit i necessari reescriure els clàssics està obert i té defensors i detractors. En els grisos hi ha la substància. “No podem destruir el passat i tornar a començar. L’interessant és recollir aquest material artístic meravellós que tenim però afegir-hi una reflexió posterior. Seria com explicar la religió des de l’ateisme, com si fos mitologia, sense abraçar el dogma. És a dir, Lolita ha de perviure sempre que vagi acompanyat d’una falca: «Abusar d’una menor no està bé»”, diu Samper. “Si no, és com si volguessis explicar el nazisme fent llegir el Mein Kamf. Així no expliques el nazisme, expliques la visió de Hitler”, planteja Rovira. “L’origen dels Clàssics desgenerats ve de pensar que es porta els joves de 15 anys a veure clàssics i sovint no se’n fa un debat crític -lamenta Cristina Clemente, coordinadora del cicle -. Encara seguim tenint en un pedestal Romeu i Julieta. Els clàssics avui s’han de revisar i qüestionar”. “De fet, jo crec que traïm Shakespeare si el fem literalment”, afegeix Denise Duncan, que ha reinventat l’Otel·lo shakespaearià des del qüestionament de gènere però també de raça.

Les autores es conjuren perquè els seus textos originals no reprodueixin rols de gènere nocius, però tampoc és tan fàcil. “Jo mateixa fins fa pocs anys tenia una escriptura masclista. Tenir un espai i una veu fa que ens qüestionem des d’on creem, però per això hem de tenir aquesta oportunitat”, diu Duncan. “És que el feminisme és un aprenentatge”, la consola Clemente i totes les dramaturgues a cor.

Dones en una reserva

Les dones dramaturgues, com passa en altres àmbits, viuen amb certa incomoditat que se les inclogui dins un cicle específic, paral·lel, sobre gènere. Però això en certa manera fa evident la discriminació que encara existeix. “Sembla que ara estem en l’obligació de parlar d’això, i jo vull parlar del que vulgui. La perspectiva feminista ha de ser transversal en qualsevol tema”, diu Samper.

“Si una obra està escrita i dirigida per una dona ja hi ha gènere perquè nosaltres estem travessades pel gènere -reivindica Torres-. No sé si ho farem molt millor, però tenim el dret a fer-ho. Tenim el dret a cagar-la igual que els homes”. “I dret a escriure sobre personatges masculins, i no només sobre gènere”, afegeix Álvarez, que critica que sovint se cenyeixi les autores a parlar de dones i per a dones. “Tenim dret a donar la nostra visió del món”, conclou Cristina Clemente.

Tornen dos èxits amb dones potents: ‘Aüc’ i ‘Jane Eyre’

El Teatre Lliure recupera aquest gener dos espectacles que serveixen de mirades a l’univers femení des d’una perspectiva contemporània i des d’una heroïna clàssica. Aüc, de la companyia de les germanes Clara i Ariadna Peya, és una obra de creació col·lectiva que mescla dansa, música i text i que aborda la violència sexual contra les dones. Es va estrenar a La Seca dins el Grec 2017 i després ha fet una gira. El seu èxit boca-orella ha fet que el Teatre Lliure la repesqui del 23 de gener al 3 de febrer. Jane Eyre també ha sigut un èxit, però en aquest cas és una producció de la casa que torna al Lliure de Gràcia del 10 de gener a l’1 de febrer. Carme Portaceli dirigeix aquest text de Charlotte Brontë adaptat per Anna Maria Ricart i amb música de la mateixa Clara Peya per acostar als nostres dies aquesta heroïna romàntica i, tot i així, feminista que aquí encarna l’actriu Ariadna Gil.