Linklater captura a ‘Boyhood’ la màgia del pas del temps

Enviat especial a BerlínNo acostuma a passar que, després de 119 anys d’història del cinema, algun director s’inventi algun tipus de proposta absolutament nova. Però el film que va presentar ahir Richard Linklater al Festival de Berlín aconsegueix redefinir els límits de la representació del pas del temps en la ficció. A Boyhood el director segueix la vida d’un nen i la seva família al llarg de dotze anys, des d’una infància marcada pel divorci dels pares fins que marxa del niu per anar a la universitat.

Fins aquí, cap novetat. Però el que en qualsevol pel·lícula requeriria un mínim de tres actors per al mateix personatge Linklater ho va resoldre plantejant el rodatge en paral·lel a la maduració del repartiment: subordinant el cinema a la vida i filmant només uns dies a l’any durant dotze anys. En total, 49 dies de rodatge. Ellar Coltrane, el protagonista, tenia només 6 anys quan va començar la filmació, el juliol del 2002. Quan va rodar l’últim pla, l’octubre passat, ja en tenia 18. I el mateix passa amb la resta d’intèrprets: la seva germana, Lorelei Linklater -la filla del director-, i els pares, Ethan Hawke i Patricia Arquette. “Els nens creixen durant el film, però l’Ethan i jo envellim”, apuntava amb ironia Arquette.

L’esforç ha valgut la pena: Boyhood és un film únic, extraordinari, que explora la forma en què la vida es desplega al llarg del temps. A diferència de la trilogia d’ Abans de la posta, Linklater evita fixar-se en episodis determinants i posa l’èmfasi en la quotidianitat. “No volia mostrar una família extraordinària, sinó una de normal -va explicar ahir Linklater-. I m’interessava més capturar els petits moments que els grans esdeveniments. La pèrdua de la virginitat o el primer petó ja s’han vist moltes vegades al cinema”.

Així i tot, a Boyhood no passa res que no hàgim vist abans al cinema. Discussions de parella, pares divorciats intentant connectar amb els fills, primers amors, primeres ruptures, la descoberta de la vocació artística... Però Linklater passa d’un període al següent sense marcar la transició, en un flux incessant de vida que ens porta sempre endavant i aspira, segons el director, a “retratar la vida tal com la recordem”. El drama, per tant, és escàs, perquè el que importa aquí és la continuïtat de l’experiència, l’espectacle apassionant de veure com un nen creix i, a poc a poc, es transforma en un adult. “No crec que la pel·lícula tingui cap missatge més enllà que els anys passen”, diu Linklater. “I passen molt ràpid”, afegeix Arquette.

Boyhood es va emportar ahir l’ovació més important d’aquesta Berlinale. I el reconeixement podria ser encara més gran, ja que per una part de la premsa el film és el favorit per guanyar l’Ós d’Or. No seria forassenyat ni immerescut. Però també és veritat que en la seva recerca de la normalitat Linklater es passeja a estones a prop de la banalitat, apostant tot l’èxit del film a la transcendència del conjunt. I tot i que en general se’n surt -i amb nota-, cal recordar que Boyhood no és el primer film que “captura la vida” i que ja hem vist créixer altres personatges en pantalla: només cal pensar en els nens dels culebrons -fins i tot en l’Anthony d’ Els Soprano - o en els protagonistes de la saga Harry Potter.

A la Xina també es disparen trets

Aquesta Berlinale ha confirmat la puixança del cinema de gènere a la Xina. No man’s land és un vigorós thriller amb tocs de western ambientat en un desert xinès -però que podria ser l’Oest dels films de Sergio Leone- i protagonitzat per un advocat que es veu ficat en una orgia de robatoris, persecucions i assassinats. Per la seva banda, Black coal, thin ice planteja una intriga policíaca a partir de la descoberta d’un cadàver esquarterat que evoluciona fins a introduir elements de melodrama que no desentonarien en un film d’Almodóvar. El cine de gènere de la Xina continental encara està lluny de la sofisticació del de Corea o el de Hong Kong, però ho compensa amb més ànima i personalitat.

Ken Loach, Ós d’Or honorífic a Berlín: “Si fos escocès, votaria a favor de la independència”

Tot i que Ken Loach és un director més aviat de l’òrbita de Canes, té tot el sentit que, ara que s’acosta el final de la carrera de l’anglès, un festival en què la política és tan important com el de Berlín li concedeixi l’Ós d’Or honorífic. I tot i que s’havia dit que el seu pròxim treball, Jimmy’s Hall, seria l’últim, Loach va afirmar ahir que encara li queden “moltes històries per explicar”. I apuntava, sorneguer: “Segur que trobaré alguna cosa a fer per mantenir-me allunyat dels carrers”. Abans de rebre el premi, Loach va parlar, entre altres temes, sobre el referèndum independentista escocès: “Tothom té dret a l’autodeterminació, no? Una Escòcia independent seria el que a l’Amèrica Llatina anomenen l’amenaça del bon exemple, perquè podria ser un país molt millor que la Gran Bretanya: són més radicals, defensen millor els serveis i el benestar social... Si jo fos escocès, votaria a favor de la independència”. Sobre el procés català va admetre que no en sabia gaire cosa.