'La Liga de la Justicia de Zack Snyder': quan els fans manen més que una 'major'

BarcelonaEn les últimes dècades s'ha popularitzat l'expressió fan service per assenyalar aquells elements de pel·lícules basades en còmics, novel·les o sagues cinematogràfiques que tenen com a únic propòsit complaure els fans més entregats de les obres originals: cameos dels autors (Stan Lee), picades d'ullet als iniciats, recuperació de vells personatges, etc. Però amb l'hegemonia d'aquest cinema a Hollywood el fan service ja no és una opció sinó un mandat: els fans s'han convertit en un lobide pressió que, gràcies a les xarxes, té la capacitat per influir en les decisions de les majors forçant decisions que impliquen inversions milionàries com redissenyar l'aspecte de l'eriçó de Sonic: la pel·lícula o estrenar –aquest dijous a HBO– un nou muntatge de La Lliga de la Justícia que no existiria si no fos per la insistència gairebé obsessiva de milers de fans.

La pel·lícula que reuneix els principals herois de l'univers DC és un cas realment singular. Dirigida inicialment per Zack Snyder com a culminació de la reinvenció de l'univers superheroic de DC que ell mateix va engegar amb L'home d'acer i Batman v Superman, Warner no va quedar satisfet amb el material rodat i, en plena postproducció, va contractar un altre cineasta amb currículum superheroic (Josh Whedon, el director d'Els Venjadors) per reescriure el guió a correcuita. Snyder ni tan sols va lluitar per defensar la seva visió, ja que enmig de tot l'embolic la seva filla Autumn es va suïcidar i, com és lògic, el director va fer un pas enrere en el projecte per centrar-se en la família. A Whedon li va tocar el paper menys agraït: reunir els actors per rodar noves escenes i acabar la pel·lícula en un temps rècord.

El 2017 va arribar als cinemes una versió frankenstein de La Lliga de la Justíciaen què Snyder figurava com a director tot i que gran part del seu material havia estat refet per Whedon, que no va voler aparèixer als crèdits. El film no va agradar gairebé a ningú, però això ja es veia a venir; la taquilla no va ser dolenta, tot i que molt per sota de les expectatives desorbitades que Warner havia dipositat en el film per cobrir un pressupost disparat amb la despesa afegida de rodar escenes extres i tres milions de propina per esborrar digitalment el bigoti de Henry Cavill (Superman), que tenia pendent el rodatge de Missió: Impossible i per contracte no se'l podia afaitar.

El superpoder d'un 'hashtag'

Si la història acabés en aquest punt, seria un altre exemple desgraciat de col·lisió entre la visió d'un creador i les dinàmiques d'una gran empresa. Però vet aquí que els fans entren en joc i, poc després de l'estrena de La Lliga de la Justícia, un hashtag comença a proliferar a les xarxes. #RelaseTheSnyderCut (estreneu la versió de Snyder) era el lema d'una campanya que reivindicava la versió filmada per Snyder –sense haver-la vist, esclar– i exigia que Warner permetés al director acabar-la en condicions. L'estudi en va fer cas omís i va seguir amb l'enèsim replantejament del seu univers superheroic, però els fans no es van donar per vençuts i van mantenir un pressing a les xarxes que en alguns casos va fregar l'assetjament amb insults i atacs personals a periodistes, treballadors de Warner, guionistes i cineastes. Fins que fa uns mesos, en un gir sorprenent, Warner va anunciar que Snyder tornava al projecte amb un pressupost de 70 milions per acabar la postproducció del film allà on la va deixar. La clau de l'operació és que aquesta Lliga de la Justícia no s'estrena als cinemes sinó a HBO Max, la plataforma streaming que Warner està promocionant desesperadament per no perdre la cursa amb Netflix i Disney+. Recuperar la versió de Snyder no només els serveix com a cop d'efecte sinó per firmar la pau amb els fans.

I Snyder? Alliberat de servituds empresarials –ni tan sols ha cobrat per acabar el film–, s'ha deixat anar: la seva versió no dura els 140 minuts que havia pactat amb Warner el 2017 sinó prop de quatre hores. Les diferències amb la versió de 2017 van més enllà dels 100 minuts extres de metratge –que inclouen un inacabable epíleg de mitja hora amb aparició especial del Joker de Jared Leto– i passen també per una nova banda sonora, un format de pantalla de 4:3 –com el dels antics televisors– i un redisseny digital del dolent de torn, Steppenwolf, que ara actua al servei de Darkseid, el malvat còsmic per excel·lència de l'univers DC. El ritme és més pausat, l'acció més fluida i l'humor menys present, però almenys no sembla tan forçat com abans; i personatges com Cyborg o Flash tenen més espai i no semblen mers comparses. Per contra, La Liga de la Justicia de Zack Snyder és potser la pel·lícula de superherois més operística, messiànica i hipertrofiada del gènere, un exercici de vigorèxia audiovisual que abusa sense mesura de la càmera lenta com a recurs per apel·lar a una èpica sorollosa i wagneriana. Valia la pena l'esforç?