Líders mediambientals en perill de mort

BarcelonaÉs la una del migdia i fa tres dies de les eleccions nord-americanes quan visitem l’exposició Activistes per la vida amb el seu autor, el prestigiós fotoperiodista Gervasio Sánchez: “Des que m’he llevat, fa sis hores, s’han dit més coses als mitjans de comunicació dels Estats Units que no pas del que s’ha parlat de Guatemala i Hondures en cent anys”, assegura. En els silencis és cap on ell enfoca l’objectiu. En aquest cas, en les comunitats indígenes que, contra les grans corporacions internacionals i les corrupteles locals, mantenen una lluita desigual per defensar la seva supervivència, la seva terra i preservar una forma de vida ancestral.

“La majoria són persones d’extracció humil que viuen en condicions molt dures. Són camperols que s’han convertit en activistes i líders comunitaris que lluiten perquè el seu projecte de vida, el seu medi ambient, no siguin destruïts per la voracitat de les grans corporacions extractivistes, hidroelèctriques, mineres o cimenteres”. En molts països de l’Amèrica Llatina “s’ha fet un vestit a mida legal” perquè empreses estrangeres, sobretot canadenques, nord-americanes i europees, puguin extreure'n primeres matèries “en contra de la voluntat dels indígenes, que en alguns casos hi han votat massivament en contra”, denuncia Sánchez.

Si es volen buscar referents que lluitin per aquest planeta jugant-s’hi la vida, no s’ha d’anar a Suècia, sinó a Guatemala i Hondures. “Que bé que es viu, sent activista mediambiental a Europa! Com a màxim pots rebre un cop de porra de la policia o passar unes hores a la comissaria. Allà t’hi jugues la vida, perquè allà matar és gratis, els crims queden impunes”, diu Sánchez. A l’exposició, que es podrà veure fins al març a l'Arts Santa Mònica, retrata una quarantena de líders dels drets humans i mediambientals al seu propi entorn. Al llarg de quatre mesos, entre el 2018 i el 2019, el fotoperiodista va fer uns quants viatges pels dos països, acompanyat d’una ONG que treballa en el terreny, Entrepobles –un dels promotors del projecte juntament amb l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament–, per viure amb aquestes persones i veure la seva lluita. Els va fer fotografies, però també els va entrevistar. El seu testimoni és tan sorprenent com les imatges, la majoria amb els protagonistes mirant a càmera i al seu espai natural.

Hi ha advocats, periodistes, camperols… i molts estan amenaçats de mort. La Claudia Samayoa treballa en una entitat que comptabilitza els atacs als drets humans a Guatemala. Ella, la seva família i la seva organització viuen sota amenaces constants i tenen mesures cautelars i protecció des de fa vint anys. En Bernardo Caal Xol, dirigent comunitari maia kekchí, fa mil dies que és a la presó per haver tallat una carretera per evitar el pas de la maquinària d’una hidroelèctrica als seus rius. Sánchez també retrata diversos casos d’indígenes que s’han atrevit a denunciar violacions massives.

L’hondurenya Miriam Miranda explica com l’estat, ara lloc de pas del narcotràfic i un territori militaritzat, “s’ha venut Hondures al capital transnacional”: ella lluita perquè els indígenes garifunes i els seus territoris de gran biodiversitat no siguin arrasats per complexos turístics. La mort de la seva companya de lluita, l’ambientalista Berta Cáceres, el 2016, “va significar un cop molt dur per als que defensem els drets humans”. Aquest assassinat també va motivar Gervasio Sánchez a dur a terme el projecte Activistes per la vida.

“Si no els maten és només perquè els surt més car”, diu Sánchez. És més fàcil comprar-los. De fet, hi ha hagut una persona entrevistada que no apareix a l’exposició perquè “es va passar al costat fosc”. “El primer que fan les empreses és dividir les comunitats i enfrontar-les. Després els ofereixen una escoleta o un centre sanitari. I quan algú s’hi oposa, o bé els maten, o bé els corrompen, o bé els criminalitzen, els munten acusacions de violència o de suborns. En la divisió hi ha la debilitat de la comunitat, molt més fàcil de manipular i sotmetre”, explica Sánchez. Després comença l’espoli. “En realitat no són projectes de desenvolupament, són projectes de colonització”, avisa. El periodista defensa que són les lleis dels països rics les que han de penalitzar i condemnar al seu lloc d’origen les empreses que violin els drets humans.

Encallat pel covid

Amb la pandèmia Gervasio Sánchez, avesat a viatjar a països en conflicte –són famosos els seus projectes sobre la Guerra de Bòsnia, les desaparicions forçoses i les mines antipersona– ha quedat encallat a Espanya. Però no ha parat de disparar: ha cobert els estralls del covid a les residències de l’Aragó. “Un periodista no pot teletreballar. Això és un error. De fet, som uns dels pocs que ens podem moure”, defensa. Ell només concep el periodisme que s’enfanga: “Jo no soc activista, ni pacifista, ni ecologista: soc periodista”. I des d’aquest lloc és des d’on vol canviar el món. La seva intenció, quan fa projectes com Activistes per la vida, és “que els joves vegin que l’ecologia, els drets humans i fins i tot els desitjos més íntims no es poden fer amb un angle tancat sinó amb un angle obert”, afirma. No pots pensar en la teva platja sense pensar en el mar.