'Licorice pizza': la magistral moguda del 73 de Paul Thomas Anderson
Obra de pura alquímia cinematogràfica amb una posada en escena d'una fluïdesa bàrbara, imparable
'Licorice pizza'
(5 estrelles)
Direcció i guió: Paul Thomas Anderson. 133 min. Estats Units (2021). Amb Alana Haim, Cooper Hoffman, Sean Penn, Tom Waits i Bradley Cooper. Estrena als cinemes
L'estiu del 73 va morir John Ford. Però aquell seria l'estiu real, no el que idealitza Paul Thomas Anderson (13 anys el 1973) a la magistral Licorice pizza, que creua una mena d'autobiografia de la seva mirada sobre un espai concret (la vall de San Fernando, a Califòrnia) amb la ficcionada fi de la innocència i l'accidentat enamorament de dos nens grans, el Gary (Cooper Hoffman, fill de Philip Seymour) i l'Alana (Alana Haim, que apareix al film acompanyada de tota la seva família real, germanes pop star incloses), en el millor estiu de les seves vides. Anderson, que escriu, dirigeix, produeix i fotografia la pel·lícula en 35 mm i Cinemascope –a partir d'aquest dijous al Phenomena en 70 mm i a partir de divendres als cinemes de versió original–, encapsula l'obra en un seguit de seqüències tancades en si mateixes que, paradoxalment, no deixen d'obrir-se cap a nous camins encara per explorar (la seqüència de Bradley Cooper donant vida el productor Jon Peters, que de sobte es transforma en una versió teen d'El salari de la por, ja és d'ovació).
Licorice pizza, sota la seva aparent lleugeresa i el seu to accelerat de screwball comedy –com si tota Embriagado de amor fos un segment d'aquesta pel·lícula– és pura alquímia a l'hora de fer fàcil el que és difícil: explicar una història d'amor a través d'un seguit de (des)avinences romàntiques dels protagonistes dotant d'emoció i significat totes i cadascuna de les parts que la conformen, amb Anderson dosificant l'atzar amb mà de mestre i acompanyant-ho tot plegat amb una posada en escena d'una fluïdesa bàrbara, imparable. Seríem a prop de Moguda del 76 de Richard Linklater i de Harold i Maude de Hal Ashby, però al mateix temps som en un lloc molt llunyà: aquell en què les pel·lícules, més que veure-les, les vius. I quina ràbia que fa quan acaben.