El Liceu torna a viatjar a l'Egipte faraònic

Aida

Gran Teatre del Liceu. 13 de gener

Sobre el paper, hi havia certa mandra per veure de nou un dels espectacles més emblemàtics del Liceu postincendi, l’Aida de Verdi (l’òpera més representada al teatre de la Rambla) amb els decorats restaurats que Josep Mestres Cabanes va realitzar el 1945. Però a l’hora de la veritat, aquesta Aida “dels nostres avis” és fascinant i continua creant un efecte sorprenent en les generacions d’avui, acostumades a concepcions escèniques corpòries o abstractes i conceptuals. Seria una llàstima que no la poguéssim veure mai més, a causa del mal estat de les magnífiques decoracions, magistrals en la representació de la perspectiva. Per cert, que en aquest muntatge no hem d’oblidar el gran paper que juga la il·luminació, a càrrec del gran Albert Faura.

Però una òpera no és tan sols un conjunt de decorats i cal farcir-la amb una posada en escena amb criteris dramatúrgics coherents i intel·ligents. Per aquest motiu, es va demanar a Thomas Guthrie que assumís la direcció escènica del muntatge. La solució és, en conjunt, anodina i no defuig els tòpics –i a Aida n’hi ha molts–. Per altra banda, la coreografia d’Angelo Smimmo no funciona pels seus anacronismes, a més d’alguns números desafortunats, com ara el ball d’eunucs del primer quadre del segon acte.

La direcció musical de Gustavo Gimeno va ser en general correcta, i l’orquestra, que va començar francament malament, va anar millorant el seu rendiment a mesura que avançava la funció. El cor titular, reforçat, va fer la que ha estat la seva millor prestació en el que portem de temporada.

Angela Meade debuta amb el rol titular al Liceu. La seva Aida és delicada –un xic freda al principi– i tècnicament incontestable, malgrat l’accident que va patir a O patria mia, però que la soprano nord-americana va saber resoldre amb intel·ligència i sensibilitat i un ús portentós dels pianissimi. També semblava inicialment distant del personatge Clémentine Margaine, però el quart acte (que és el d’Amneris) va acabar sent de manual per a la mezzo francesa, amb tota la passió inherent a tan fascinant personatge.

No es pot dir que la subtilesa sigui el tret identitari de Yonghoon Lee. El seu Radamès va ser, en boca del tenor coreà, un devessall de despropòsits al primer acte, amb un descontrolat Celeste Aida i amb una gesticulació primària. Atenció: la veu és interessant, però la projecció no sempre s’ajusta a les necessitats expressives del rol. I tanmateix, el duet final amb Aida va tenir molts encerts en les mitges veus.

No va decebre, al contrari, l’Amonasro de Franco Vassallo, expressiu, incisiu i bon intèrpret del pare d’Aida i amb la veu pròpia del baríton verdià per excel·lència. Tan sols vam lamentar que el paper sigui tan curt, atesa la categoria de l’intèrpret. Una mica el mateix que passa amb Kwangchul Youn, un Ramfis de luxe, tot i que l’estil no sigui el més apropiat al cant exigit per Verdi. Discret el rei de Mariano Buccino, complidor el missatger sempitern de Josep Fadó i molt apropiada la vocalitat de Berna Perles com a sacerdotessa (invisible) al primer acte.

La de l’estrena no va ser una nit de glòria operística, però sí una bona vetllada davant d’un dels títols essencials del repertori. Viva Verdi!