El Liceu punxa en l'únic Verdi de l'any
No ha tingut bona sort La forza del destino en el seu retorn al Liceu. Ni en el pla artístic ni en el social: mentre la gent espera gestos d'austeritat, el teatre recupera el boato -moqueta vermella, dos agents de la Guàrdia Urbana amb uniforme de gala- i una legió de convidats als quals va oferir un pica-pica al foyer . Paradoxes de la vida: mentre es consumien entrepans i copes de cava, el tema estrella de conversa era la crisi, agreujada per la disminució de 3,4 milions de l'aportació del ministeri de Cultura.
No es va omplir el Liceu, cosa que, sent l'únic Verdi de la temporada, és preocupant. A part de la mala fama que arrossega des de la seva estrena a Sant Petersburg el 1862, amb incendis i morts que la converteixen en òpera maleïda, La forza del destino , basada en un drama romàntic del Duc de Rivas, és difícil de portar a escena. Cal bregar amb un argument confús, canvis d'espai i temps i una barreja d'escenes bufes i costumistes enmig d'un tràgic drama que deixa l'escenari poblat de cadàvers. L'esplèndida direcció de Renato Palumbo recrea amb encert les diferents atmosferes i atorga coherència musical a una partitura molt desigual que s'ofereix íntegra i amb la poc encertada decisió de col·locar la cèlebre obertura entre el primer i el segon acte.
L'orquestra va sonar amb força, ben ajustada, i el cor, reforçat pel cor d'Amics de l'Òpera de Girona, va resoldre amb brillantor les seves intervencions. Va decebre Violeta Urmana amb una Leonora de veu crispada, aguts cridats i algunes dosis de bon cant. Marcello Giordani té els aguts que reclama Don Alvaro, però suportar el seu cant monòton, vulgar i inexpresiu és una creu. Molt bé Ludovic Tézier, amb un Don Carlo de classe i temperament, i Bruno de Simone, que fa un gran Melitone. Encertada labor de Vitalij Kowaljow, Pare Guardiano d'accents nobles, i Marianne Cornetti, Preziosilla, només correcta en el vocal. Un muntatge mediocre, coproduït amb l'Òpera de París i signat per Jean-Claude Auvray: avorrit, sense emoció, amb un escenari nu immens presidit per un Crist sense creu que perjudica la projecció de les veus.
