El Liceu pressiona amb un gest artístic per ampliar l’aforament
El teatre vol que les representacions de 'La traviata' siguin amb 1.000 espectadors
Barcelona“Hem de poder obrir amb el 50% de l’aforament però sense el topall de 500 espectadors”, insistia aquest dimarts el director general del Liceu, Valentí Oviedo. Ho va dir des de l’escenari del teatre i davant de les, precisament, 500 persones convidades a un assaig de La traviata, l'òpera que ha de començar a representar-se el 5 de desembre, quan encara estaran vigent unes restriccions d’aforament que no es preveu que s'ampliïn a 1.000 espectadors fins al 4 de gener.
La reivindicació d’Oviedo formava part d'un gest artístic, com correspon a un teatre d’òpera, un art avesat a la gesticulació dramàtica. Just abans de l’assaig, el cor i l’orquestra, dirigida per Josep Pons, van interpretar 4’33’’, la peça de John Cage “que és absolut silenci”, tal com va recordar el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar. I tret del soroll d’alguna càmera fotogràfica i del grinyol d’alguna cadira, el silenci va ser eloqüent durant 4 minuts i 33 segons, amb moltes mirades fixades en els braços immòbils de Josep Pons. “El primer que he pensat és que havia aixecat massa els braços. Massa alt!”, va comentar després Pons rebaixant la solemnitat simbòlica de l’obra de Cage. El director musical del Liceu, ferm defensor de la necessitat de la cultura sobretot ara, no comparteix la restricció de l’aforament. “Com devia ser la reunió que va arribar a la conclusió dels 500? M’agradaria veure un streaming del Procicat per saber com prenen les decisions”, diu.
Després de 4’33’’ va començar l’assaig a la italiana de La traviata: un assaig musical amb orquestra, cor i solistes vestits de carrer, tothom a les ordres de la directora italiana Speranza Scappucci. Les 500 persones distribuïdes (i distanciades) per la platea, l’amfiteatre i el primer pis van seguir amb interès l’assaig d’una òpera que a la seva manera també se solidaritza amb el sector de l'hostaleria. Quan el tenor Pavol Breslik (Alfredo) i la soprano Kristina Mkhitaryan (Violetta) van cantar el brindis del primer acte, ben bé semblava que feien una crida a omplir els bars, perquè “entre copes són més càlides les besades” i “les copes, els cants i el riure embelleixen la nit”. “Que el nou dia ens trobi en aquest paradís!”, va rematar el cor amb el color insurreccional de qui està disposat a desafiar també el toc de queda. Segurament Verdi no hauria imaginat que una pandèmia podria ressignificar d’aquesta manera una de les melodies més famoses de la història de l’òpera.
12 hores amb les 'Vexations'
El tercer acte de la jornada reivindicativa començava just després de l’assaig, amb el pianista Francesco Tristano assumint el repte de les Vexations d’Erik Satie durant dotze hores. “L’obra és una reacció a un desamor –recorda Garcia de Gomar–. Satie va passar un dol emocional molt fort, se sentia vexat, i va escriure aquesta breu balada de 152 notes que va posar com a obligació que fos interpretada 840 vegades”. L’actuació, filmada amb sis càmeres, es pot seguir a la web del Liceu. Paral·lelament a la interpretació de Tristano, l’equip d’art conceptual Falcon Muse Creative construeix un rellotge de vidre i llum de caràcter efímer.
“Reflexionem a través de l’art”, insisteix Valentí Oviedo. És la manera de pressionar el Govern perquè ampliï l’aforament fins al 50% real, que al Liceu és de 1.144 localitats. Oviedo, que admet que la conselleria de Cultura els està “acompanyant”, confia que arribi una rectificació: “Tenim esperança”.