El Liceu estrena una 'flauta màgica' amb una Pamina empoderada

Barcelona"M'ofèn que em diguin que Pamina és una dona passiva, ho és tot menys passiva, és una dona poderosa", diu la soprano Lucy Crowe, que, juntament amb Serena Sáenz, es posarà a la pell de la jove heroïna de La flauta màgica. "D'acord, està desesperada per enamorar-se i ser rescatada, però les seves àries són profundes, és forta, és capaç d'expressar les seves emocions, és ella qui està al costat de Tamino i l'anima a seguir, li diu que junts ho poden fer, en cap moment surt corrents", afegeix. El Liceu estrena el pròxim 20 de juny la versió de l'òpera de Mozart que va fer el director escènic David McVicar el 2003 per a la Royal Opera House de Londres. Serà el debut de Gustavo Dudamel en la direcció de l'òpera de Mozart, en una versió que no renuncia al conte infantil i hi apareixen com a marionetes el primer ocell que captura Papageno i la serp que amenaça Tamino, i la Reina de la Nit sembla la malvada madrastra de Blancaneus. McVicar respecta força el llibret i ni tan sols canvia de segle: la situa en el temps que va viure Mozart.

"Quan era estudiant, un professor em va aconsellar que si estava trist, als matins, em posés Mozart, i sempre m'ha acompanyat, em provoca una alegria que enalteix l'esperit", ha assegurat Dudamel, que actualment és el director musical de l'Òpera de París. "Per què no l'he dirigit fins ara? Claudio Abbado, un dels meus mestres, no va dirigir La flauta màgica fins al final de la seva vida. Tot depèn de la línia vital i artística, jo no estic al final però em trobo al principi de la meva maduresa", ha assegurat el director d'orquestra veneçolà, que ha explicat que no ha volgut dirigir de manera "impositiva" sinó que els assaigs han estat "un descobriment col·lectiu".

Una òpera avantguardista

Mozart va estrenar aquesta òpera en un moment convuls i de canvis, el setembre del 1791, només dos mesos abans de morir, i per encàrrec d'Emanuel Schikaneder, que en va escriure el llibret. Volien atraure un públic popular i reflectir l'ideal maçònic sobre la raó i el bé. "La flauta màgica és una de les òperes més avantguardistes, va donar veu a les dones i als joves. Mozart volia deixar enrere la ignorància i els hàbits estúpids i abraçar la saviesa, la raó i deixar que les generacions joves fessin un pas endavant –defensa el director d'escena a Barcelona, Angelo Smimmo–. És totalment apropiada per al moment que vivim, amb una minoria d'homes blancs d'edat avançada decidint als Estats Units què han de fer les dones i, a Gran Bretanya, una altra minoria d'homes blancs que vol decidir el futur de les noves generacions".

El tenor mexicà Javier Camarena, com Dudamel, també debuta en aquesta òpera de Mozart que molts descriuen com a profundament optimista per la seva visió sobre l'ésser humà i per com la llum i la intel·ligència vencen la foscor. Camarena sempre havia assegurat que no la faria. El tenor és el príncep Tamino: "És un personatge heroic que demana una projecció vocal diferent –assegura el tenor–. A vegades ens encasellem en cert repertori i deixem d'aprendre. Jo agraeixo l'oportunitat de seguir creixent, trobant coses noves, en una òpera que jo jurava que mai a la vida cantaria fins que Dudamel es va ajuntar amb el Liceu", ha dit rient.

El director xilè Paolo Bortolameolli, que li prendrà la batuta el 27 de juny i l'1 de juliol, està encantat de poder dirigir una de les primeres òperes que va escoltar quan era petit. "Flueix, arriba amb una espècie d'atemporalitat, al representar la Il·lustració sense ser ni tan sols d'aquesta època: té a veure amb com nosaltres ens vinculem amb l'existència". El paper de Sarastro l'encarnarà Stephen Milling; el baríton holandès Thomas Oliemans i el barceloní Joan Martín-Royo seran Papageno, el maldestre caçador d'ocells que tan sols aspira a trobar una esposa; la nord-americana Kathryn Lewech i la tarragonina Sara Blanch seran la Reina de la Nit, i el baríton alemany Matthias Goerne es posarà a la pell de l'Orador que rep Tamino al palau de Sarastro.